El Centre Delàs d'Estudis per la Pau ha fet públic un estudi titulat 'La despesa militar real de l'Estat espanyol per a 2022', elaborat per Pere Ortega, Xavier Bohigas i Quique Sánchez on es demostra que la despesa militar real dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2022 aprovats pel Govern espanyol de coalició entre PSOE i Unidas Podemos és la més alta de tota la història.
La despesa militar real dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2022 aprovats pel Govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos puja als 22.796 milions d’euros, un 124% més d’allò assignat al Ministeri de Defensa (10.155 milions), la qual cosa suposa un nou rècord històric i un creixement del 5,75% respecte a l’any anterior.
Aquest increment s’explica, en part, per l’augment del 16,2% en les inversions en armaments, que arriben als 4.581,5 milions, la qual cosa suposa el 21,38% del total de les inversions estatals o el què és el mateix, que 1 de cada 5 euros que inverteix l’Administració espanyola tenen una finalitat militar.
La despesa militar diària puja fins als 62 milions, suposant 479 euros per habitant. També augmenta en un 8,76% la R+D militar, a la qual es destinen en total 938,5 milions d’euros, dels quals 708,2 aniran dirigits al desenvolupament de noves armes.
La recuperació de la R+D militar des de la sortida de la crisi en comparació a la de la R+D civil seria encara més destacable de no ser pels fons europeus que rep aquesta última en aquests pressupostos.
Si a més tenim en compte que la taxa d’execució del pressupost de R+D civil (51% el 2020) és normalment molt inferior a la de la R+D militar (97% el 2020), així com que el percentatge de devolució dels crèdits atorgats a la indústria militar és insignificant, queda patent el greuge comparatiu entre el que l’Estat espanyol dedica a la recerca en l’àmbit civil i el militar.
Segons l'informe, «Aquest nou augment de la despesa militar està molt vinculat als Programes Especials d’Armament (PEA), dels quals fins avui s’han aprovat 34, amb un cost actual de 51.644 milions d’euros».
«D’aquesta quantitat, 17.390 milions han estat aprovats pels governs de Pedro Sánchez des de 2018 i inclouen la recent assignació de 2.500 milions per a la segona fase de desenvolupament del programa del futur avió de combat Sistema de Combat Aeri (FCAS), el cost final del qual podria superar els 50.000 milions d’euros i que inclou a empreses com Airbus, Tecnobit, Indra, Sener, ITP Aero o GMV» destaquen els autors.
L'informe també ofereix una anàlisi històrica de l’últim quart de segle (des de 1996 fins a l’actualitat) que permet identificar en els PEA «un element clau d’impuls i vertebrament de l’economia militar espanyola, i ens ajuda a explicar increments espectaculars durant aquest període: d’un 129% en la despesa militar; un 199% en les inversions militars; un 821% en la facturació de material militar per part de la indústria; i un 3.012% en les exportacions d’armes».
Els autors de l'informe destaquen que «El signe polític dels diferents governs que s’han succeït en aquests 25 anys no ha alterat de cap manera el tracte preferencial que ha rebut i rep el complex militar-industrial espanyol, afavorit en la confecció de pressupostos i polítiques públiques i fortament imbricat en les esferes de poder de l’Estat».
I també subratllen que «aquests alts nivells de connivència entre indústria militar, Forces Armades i Govern expliquen la creixent tendència armamentista de l’Estat espanyol i es plasmen sovint en pràctiques de dubtosa ètica o directament il·legals, com exemplifiquen diversos casos de corrupció, tràfic d’influències o vendes d’armes a països implicats en conflictes armats».
Una de les conclusions que s'extreu de les dades és que «En un moment de crisi sanitària, social i climàtica com el que vivim, que els pressupostos preparats per l’Executiu de Pedro Sánchez presentin una despesa militar tan elevada posa en evidència un molt dubtós ordre de prioritats, així com els privilegis amb els quals compta el complex militar-industrial espanyol».
De la mateixa manera, segons l'informe, «queda patent la necessitat i la urgència de replantejar el concepte de seguretat per a acostar-lo a les veritables necessitats de les persones i així fer front a les autèntiques amenaces que la gent viu en el seu dia a dia, que tenen molt més a veure amb la salut, l’habitatge, l’ocupació o el medi ambient que amb la dissuasió o la projecció de poder militar a nivell internacional».