El 19 de juny de fa 7 anys, Juan Carlos de Borbón es veia obligat a abdicar. El procés sobiranista català avançava, les clavegueres de l'Estat espanyol, en un intent desesperat de frenar-lo, varen rompre un dels pactes de la Transició i varen començar a filtrar actes de presumpta corrupció de Jordi Pujol i aquest va respondre tal i com calia esperar: «...que si vas segant, diguem, la branca d’un arbre al final cau tota la branca, tots els nius que hi han: No, és que després caurà aquell d’allà! Aquell d’allà que… No, no…, és que després cauran tots! I haurà sigut responsabilitat de tots els que han practicat aquesta mena de política».
El preu per haver fet escac a Pujol era que començàs a destapar-se la corrupció més gran que hi ha a l'Estat espanyol, la de Juan Carlos de Borbón.
L'Estat va sacrificar el monarca per salvar l'estat de coses. I el va substituir pel seu fill.
Però el canvi de cromo no ha evitat que continuïn fent-se públics escàndols del 'rei emèrit'. Tampoc no va ajudar a neutralitzar l'independentisme català, que estirat per la força del poble va arribar a declarar la República catalana. No només això. Felip VI va pronunciar dia 3 d'octubre un discurs vergonyós, fracturador i catalanòfob que serà una taca que l'acompanyarà mentre no demani públicament perdó.
Durant el regnat de Felip VI també es va saber que era el beneficiari d'uns fons opacs de son pare.
Per acabar-ho d'adobar, Felipe de Borbón ha fet més nosa que servei durant la pandèmia i cada vegada que ha fet alguna operació de 'rentada de cara' de la monarquia, la única cosa que ha posat en evidència és la inutilitat de la institució, accentuada per la seva pròpia ineptitud.