La Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS) ha confirmat la nul·litat parcial del decret de la Generalitat Valenciana que regula l'Oficina de Drets Lingüístics. Així, l'alt tribunal ha desestimat el recurs de cassació presentat per l'administració del País Valencià contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), de 22 de maig de 2020, que va declarar la nul·litat de ple dret de 12 articles del decret pel qual es regula el funcionament d'aquest organisme.
Cal recordar que la retallada a l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià que va fer el TSJCV va ser arran d'un recurs del PP i l'Associació per a la Defensa del Castellà que defensaven que l'Oficina neixia amb la pretensió de defendre «només els drets dels valencianoparlants a expressar-se en valencià», i deixava «desemparades» les persones castellanoparlants.
En la sentència, el Suprem coincideix amb el TSJV que la regulació que la norma reglamentària realitza de les actuacions de l'Oficina en matèria de reclamacions i suggeriments «no és conforme a dret per no preveure la tramitació d'un procediment administratiu i la consegüent possibilitat que l'acte administratiu sigui recorregut o impugnat». Per al TS, «açò és clarament contrari als principis de seguretat jurídica i responsabilitat i interdicció de l'arbitrarietat consagrats en l'article 9.3 de la Constitució espanyola».
Afegeix que, «a més, resulta contrari als articles 103.1 i 105.d) de la pròpia Constitució que consagren l'obligació que l'Administració actuï amb submissió plena a la llei i al Dret» i la previsió sobre les bases constitucionals de l'actuació administrativa quan disposa que la llei regularà «el procediment a través del com han de produir-se els actes administratius».
La Generalitat Valenciana, per contra, mantenia que les reclamacions i suggeriments regulats en el decret no constituïen actes administratius, la qual cosa excloïa la necessitat de quedar subjectes a procediment administratiu, sent innecessari per tant la regulació per llei. Afegia que la intervenció de l'Oficina en matèria de reclamacions i suggeriments era una «actuació/funció de mediació-assessorament» que no genera actes administratius ni exigeix l'existència d'un procediment administratiu.
No obstant açò, el Suprem no comparteix aquesta argumentació i destaca que s'ha de partir que la norma reglamentària impugnada, que regula aquest tipus d'actuació en funció de si la reclamació o els suggeriments es refereixen a actuacions de la pròpia administració, d'unes altres o de persones físiques o jurídiques privades, determina en el seu article 10 que, en tots els casos, l'Oficina «iniciarà un expedient informatiu per a esbrinar si els fets exposats per la persona interessada constitueixen una vulneració dels drets lingüístics d'acord amb la normativa vigent» i que «les persones interessades seran informades pel que fa a l'estat de la seua tramitació».
Per tant, diu el Suprem, l’Oficina de Drets Lingüística rep una denúncia, inicia un expedient informatiu per a investigar els fets, qualifica els fets com a vulneradors o no dels drets lingüístics, actua davant de tercers públics i privats si veu que hi ha hagut una vulneració i dona una resposta que es notifica a l’afectat de la mateixa manera que els actes administratius. Això implica que l’actuació final d’assessorament de l’Oficina «comporta prèviament una clara decisió declarativa atribuïble a una administració pública, que s’ha adoptat en exercici d’una potestat administrativa que tendeix a un interès públic específic, que produeix un efecte sobre els destinataris». Així, el Suprem considera que «la decisió es pren sense cap mena de garantia administrativa prèvia i sense que es contempli la possibilitat d’impugnar-la».