A principi dels anys vuitanta vaig fer classes a una escola amb tres aules prefabricades, durant quatre anys. Hi havia dues aules adossades i una tercera separada de les altres per un porxo i els excusats. La paret amitgera de les dues contigües tenia una superfícies llisa a cada part que era la pissarra, de tal manera que quan un infant o mestre escrivia en una pissarra se sentia el renou del guix a l'altra classe; quan un mestre explicava o els alumnes xerraven molestaven com si estassin dins la classe del veïnat; quan un infant movia la cadira o arrossegava una taula pel terra, se sentia perfectament dins la classe adossada. Com que els mestres érem especialistes, fèiem feina a les tres aules, us podeu imaginar el descans que suposava els moments que feies classe a l'aula solitària?
Hauríem de pensar que quasi 30 anys després, quan vivim en plena societat del benestar, quan s'ha pogut avançar tant en la construcció cara a l'especulació, quan els pressupostos per construir de certs governs, del Consell i dels ajuntaments eren doblats per fer grans obres per a la posteritat, que les aules prefabricades ja només serien un record en la història de l'educació. Doncs, no, les aules prefabricades, se suposa que molt millors que aquelles, continuen essent la salvació per poder escolaritzar la població necessitada.
Arriba un setembre rere l'altre i es continua sense tenir a punt els llocs on els nostres infants s'han d'educar i s'han de llaurar un futur. Fa temps que el Consell Escolar de les Illes Balears, amb l'STEI-i al capdavant, clama perquè s'eliminin les situacions extraordinàries d'aules prefabricades, espais sobreexplotats i contínues ampliacions. Ara, perquè és temps de crisi, i abans perquè hi devia haver moltes butxaques a omplir, l'escola continua sense ser objecte d'atenció prioritària.
Aules prefabricades, encara