Sempre he tengut la sensació que les beques no arriben allà on haurien de fer-ho, és a dir, no hi ha beques suficients per a les persones que se les mereixen. Aquesta qüestió i d'altres m'han fet pensar en la poca importància que els governs de torn donen a l'educació. Això ho diu una persona que va estudiar el batxillerat de sis anys amb una beca, que pagava les classes i els llibres, oferta per l'ajuntament del poble (de fet n'oferia dues simultàniament), Campos, guanyada a partir d'una oposició que es feia als 9, 10 anys d'edat. Però segur que en aquell temps, anys 50, tampoc no arribaven a tots els que les necessitaven.
Seguint en el terreny de les vivències, he de manifestar que durant els anys 90 formava part d'una família de 5 persones amb un sol sou de mestre i no vaig esser capaç d'aconseguir cap beca, perquè algun fill o filla pogués anar a estudiar a Barcelona, estudis que no oferia la UIB, ni del MEC ni del fons social de cap caixa. Tot perquè la meva declaració de renda expressava el sou que guanyava. En canvi, vaig conèixer persones amb molta més capacitat adquisitiva, que amagaven els seus vertaders guanys, que n'aconseguien. Aquesta era, i deu ser, la trista realitat de l'etapa democràtica.
Ara, quan s'encareix l'ensenyament superior, hi torna a haver escassetat de beques per a realitzar estudis de qualsevol carrera universitària o per als màsters. Tant se val si l'excusa és l'existència d'una crisi o que es continua sense prioritzar l'educació. I poca fe es té en el sistema educatiu, quan s'intenta ensenyar anglès des de l'educació infantil, i resulta que en haver estudiat més de 10 anys aquest idioma, i haver fet alguna o algunes assignatures en anglès, encara les beques que més s'ofereixen són per anar a estudiar anglès a l'estranger.
Les beques, una altra assignatura pendent