Pel que fa a la distribució geogràfica de la inversió pública estatal, cal dir que lamentablement l’Estat no ha començat a publicar informació territorialitzada i global fins l’any 2015. Anteriorment ho feia sense incloure el sector públic de caràcter empresarial, essent, per tant, una informació parcial.
L’anàlisi de la inversió pública de l’Estat en el període 2015-2018 ens porta a diverses conclusions:
1. Si un ministre o una autoritat pública anuncia una gran partida d’inversió o un gran projecte, no se’l cregui fins que estigui pressupostada, licitada i adjudicada. La història de la demagògia s’escriu en milions d’euros anunciats i mai executats.
Els anuncis de multimilionàries inversions són habituals per part dels ministres de foment de tots els signes, i especialment en períodes electorals. ¿Qui no recorda la “pluja de milions” anunciada pel senyor Mariano Rajoy el març del 2017 per apaivagar els impulsos independentistes? On van anar a parar?
2. Una inversió pressupostada no necessàriament s’executa, però segons a quin lloc amb menys probabilitats que en altres. La inversió realment rellevant és la que s’executa.
En el decurs dels quatre anys analitzats s’han pressupostat 53.201 milions, però només se n’han executat 40.092 (75,4%). Però, a més, aquest percentatge està repartit de la següent manera: mentre Madrid i Aragó reben més de l’inicialment pressupostat, altres territoris, com les dues comunitats forals o les tres de l’Euroregió Mediterrània (Illes Balears, València i Catalunya) es troben sistemàticament per sota de la mitjana.
3. La distribució geogràfica de la inversió pública realment executada no té res a veure amb cap criteri d’equitat ni d’oportunitat econòmica ni social, sinó amb clars criteris polítics.
Les diferències geogràfiques en l’assignació de les inversions són un despropòsit total. L’anàlisi de la distribució geogràfica evidencia que no té res a veure amb criteris ni d’equitat (afavorir la igualtat com s’ha publicitat repetides vegades) ni amb criteris d’oportunitat econòmica. No guarda cap relació ni amb el nivell de desenvolupament econòmic de la regió, ni per equilibrar les més pobres (per exemple, Andalusia o Canàries) ni per impulsar regions locomotores (Catalunya i Euskadi). És simplement impossible d’endevinar quins criteris territorials inspiren la inversió pública, més enllà, és clar, de contrastar el color polític d’algunes regions i d’alguns ministres responsables.
La diferència entre el percentatge que representa el PIB de les comunitats i el de la inversió pública sobre els totals respectius és molt reveladora i permet entreveure la distància entre la realitat i allò que seria just i equilibrat. Es miri com es miri, els tres territoris de l’Euroregió apareixen sistemàticament entre els més discriminats a l’hora de la distribució de les inversions.
Catalunya, amb un 19,1% del PIB estatal, rep el 10,5% de la inversió pública total en els quatre anys considerats. Les Balears, amb el 2,6% , reben l’1,5%. València, amb el 9,3%, rep el 6,3%. Compari’s només la desproporció que unes i altres representen en cada cas i s’observarà la tremenda discriminació que s’està practicant.
Si les comparacions s’estableixen en relació amb cada PIB o amb els habitants de cada territori, es continuen fent paleses les grans diferències existents de l’ordre del 50% en el cas dels tres territoris de l’Euroregió.
Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.