Els resultats d’un sistema educatiu afortunadament no depenen només del finançament. Influeixen altres factors com són el nivell de renda del territori, el percentatge d’alumnes amb necessitats educatives especials (immigració), el mateix nivell educatiu dels pares, la motivació del personal docent, etc. Però és innegable que mantenir uns centres educatius funcionals i moderns, amb equipaments docents suficients i, molt especialment, poder motivar positivament la plantilla docent està molt lligat al finançament de la inversió educativa i, de retruc, influeix en els resultats.
En una gràfica comparativa dels països de la UE, extreta d’Eurostat, s’ubica la despesa pública en educació en % sobre el PIB. Espanya és, dins dels països centrals d’Europa, un dels que menys despesa pública dedica a l’educació, per sota del 4% del PIB, fins i tot inferior a la de països com Portugal o Polònia. Excepte Itàlia, cap país central d’Europa dedica tan poc a l’educació.
Ja hem pogut veure com els territoris de l’Euroregió (les Balears, Catalunya i País Valencià) pateixen una forta discriminació fiscal tant analitzada globalment (balances fiscals) com específicament dins del sistema de finançament autonòmic. També hem vist com els serveis públics fonamentals (entre els quals hi ha l’educació) resultaven molt directament afectats per un infrafinançament global de les autonomies agreujat per la crisi. Aquesta situació es tradueix en multitud d’insuficiències en les diferents polítiques i, entre elles, l’educativa.
D’altra banda, es pot constatar que la magnitud de les retallades a les quals sobretot es varen veure sotmeses el conjunt de les autonomies i que patiren molt especialment les pitjor finançades, no s’han pogut recuperar encara.
Les regions de l’Euroregió, i particularment Catalunya i València, pateixen notablement aquesta insuficiència de recursos.
En el primer cas, Catalunya s’ha mantingut sempre per sota de la mitjana havent patit importants retallades en la despesa en els pitjors anys de la crisi (2008-2012) i que la varen situar en els llocs de cua quant a finançament de l’educació (anys 2013 i 2014). En els anys 2015 i 2016 l’ha recuperat parcialment, però sense poder situar-se a la mitjana, presentant una despesa un 3,24% inferior (158 € per alumne). Actualment ocupa el lloc 13è en la seva despesa educativa per alumne malgrat ser la 4a en PIB per càpita.
En el cas del País Valencià també ha estat així durant la major part dels anys (amb dues excepcions els anys 2009 i 2010). La seva despesa per alumne és un 1,23% inferior (equivalents a uns 60 € per alumne). Ocupa el lloc 12è en despesa, el mateix que en PIB per càpita.
En canvi, les Illes han aconseguit mantenir una despesa educativa superior a la mitjana si bé que amb oscil·lacions significatives. Tot i així, és la 8a comunitat en despesa, essent la 6a en PIB per càpita. També cal afegir que és la comunitat amb major fracàs escolar i major taxa d’immigració.
Les diferències en la capacitat que tenen altres autonomies espanyoles per finançar adequadament l’educació als seus territoris també són abismals.
Les comunitats forals (Euskadi i Navarra), que no depenen dels recursos transferits per l’Estat perquè elles mateixes els recapten ni tampoc pateixen cap dèficit fiscal significatiu, presenten una despesa per alumne un 33,3% i un 19,5% per sobre de la mitjana respectivament. També destaquen les comunitats beneficiades pel sistema de finançament autonòmic, com Cantàbria. Per contra, comunitats com Andalusia, Madrid o Múrcia presenten nivells de despesa pública clarament per sota de la mitjana. Resulta especialment cridaner el cas de Madrid, la que menys dedica per cada alumne, i que ens inclinem a considerar que és la lògica contrapartida d’haver optat per ser la comunitat amb una pressió fiscal més baixa i per evitar suplir el seu infrafinançament amb deute.
Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.