El progrés social dels territoris de l’Euroregió queda llastat pels drenatges fiscal i inversor així com el marc regulador als quals estan sotmesos

La Unió Europea (UE) publica amb certa recurrència l’Índex de Progrés Social de les seves regions. La última versió és la del 2020, molt millorada respecte l’anterior del 2016. És un índex sintètic que valora en quina mesura en una regió es satisfan les necessitats de salut, educatives, socials o mediambientals de la seva població. S’utilitzen mètriques lligades directament al progrés social en lloc de magnituds econòmiques (PIB, atur...). L’Índex de Progrés Social 2020 sintetitza 55 indicadors (amb 14 novetats respecte l’edició del 2016), agrupats en tres pilars principals que representen tres estadis diferents de les necessitats humanes (les més bàsiques, el benestar més material i els factors que determinen les oportunitats), i dividits cadascun en quatre subpilars:

Aquest índex és, sens dubte, una bona mesura per posar en perspectiva europea el resultat de les polítiques públiques. Gràcies a la valoració d’aquest Índex de Progrés Social és possible establir una ordenació (rànquing) de les 240 regions europees dels 27 països de la UE segons el grau en què la seva població té cobertes les necessitats d’una vida relativament plena en l’àmbit material.

Igualment és possible comparar aquesta ordenació amb la del PIB per càpita. Fent-ho s’aconsegueix comparar la potencialitat econòmica (PIB per càpita) amb la satisfacció real de les necessitats de la població (índex). En condicions de sobirania econòmica i plena capacitat normativa, seria esperable que si una regió ocupa, per exemple, el lloc 30 per càpita, ocupés també un lloc aproximadament similar en l’Índex de Progrés Social sempre que es gestionés adequadament.

Font: European Social Progress Index 2020. Gràfic: elaboració pròpia.

Llegenda (d’esquerra a dreta): Euskadi (Eus), Navarra (Nav). La Rioja (Rio), Aragó (Ara), Cantàbria (Ctn), Castella i Lleó (CiL), Galícia (Gal), Astúries (Ast), País Valencià (Val), Catalunya (Cat), les Illes Balears (Bal), Múrcia (Mur), Extremadura (Ext), Castella – la Manxa (C-M), Melilla (Mel), Ceuta (Ceu) i Andalusia (And).

Interpretació del quadre: l’eix vertical representa la posició de les regions espanyoles en relació als dos indicadors: el PIB/habitant (blau) i l’Índex de Progrés Social (carabassa) respecte de les 240 regions europees. Com més baix, més a prop de les millors regions.

No tenim espai, malgrat l’immens interès que tindria, per entrar en les particularitats de cada territori en els indicadors que composen l´índex. Tanmateix, només farem una pinzellada gruixuda que compararà el rànquing de cada territori segons el PIB per càpita respecte el lloc que ocupa en l’Índex en relació amb les 240 regions europees. I s’observa el següent:

• Totes les regions espanyoles, excepte tres, presenten millor posició en l’índex de progrés social (satisfacció de les necessitats) que en la del PIB/habitant (capacitat econòmica). Algunes, molt especialment les de la “España vaciada”, de forma molt notable. Recordem que com més baix és, més a prop de la regió, i això és millor; per tant, millor una puntuació baixa que una d’alta.
• Les tres regions on això no succeeix (Madrid, Catalunya i les Illes Balears) són casualment aquelles que presenten uns dèficits fiscals més importants (menys despesa fiscal realitzada al territori que recaptació obtinguda en aquest), ja vistos en articles anteriors. I hi ha particularitats que hem estudiat anteriorment, com el cas de Madrid, que té una gran compensació per ser la capital de l’Estat.
• Les comunitats forals (Euskadi i Navarra), tot i ser la segona i tercera més riques d’Espanya (en termes de PIB/habitant), no sacrifiquen el seu progrés social, de la mateixa manera que tampoc presentaven dèficits fiscals. Avantatges de la sobirania fiscal.
• Catalunya i les Balears, tot i estar en posicions molt favorables en PIB per càpita (posicions 71 i 94 respectivament), es veuen relegades a posicions de progrés social per sota de la mitjana europea (134 i 144 respectivament). El País Valencià segueix la tònica de la majoria de regions espanyoles (147 en PIB/habitant i 127 en l’índex).

La conclusió seria que les dues comunitats forals, gràcies a la seva elevada sobirania fiscal i econòmica, poden escapar-se de l’empremta estatal, marcada per la mediocritat. Les seves poblacions poden gaudir en major mesura dels fruits del seu treball. No és així en el cas de dues de les tres regions de l’Euroregió Mediterrània (Catalunya i les Balears), clarament afectades pel drenatge fiscal i la supeditació reguladora que presenten en tots els àmbits respecte l’Estat espanyol. El cas de Madrid té les seves particularitats ja comentades en altres articles.

Molts dels lectors pensaran que alguna responsabilitat tenen en tot això els governs regionals, i certament és així: segur que hi ha moltes coses que es poden fer millor. Però reconeguem que, malgrat les competències transferides, el pes de la regulació estatal en tots els àmbits (fiscal, laboral, mercantil, civil, infraestructures, etc.) i la dependència financera de l’Estat són molt alts i la capacitat de les comunitats de règim comú (com Catalunya i les Balears) d’escapar-se del motlle encotillador és molt baixa. A algunes ja els està bé, però a altres el motlle els queda petit.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.