Aquest divendres s'ha fet un acte públic a Can Alcover de Palma en el qual hi han participat les principals entitats sobiranistes dels Països Catalans. Representants de l'Assemblea Nacional Catalana, ANC Catalunya Nord, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca han fet públic un manifest titulat 'Defensem la Llengua, avancem cap a la plena sobirania' que reproduïm íntegrament a continuació.
Manifest 'Defensem la Llengua, avancem cap a la plena sobirania'
«Sigueu fidels a la terra i a la llengua,
no per tancar-vos i recloure-us,
sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert
dels sentiments i les esperances dels homes».
Pau Casals (El Vendrell, 1876 - Puerto Rico, 1973). Cinquantenari de la seua mort
«La llengua és el nervi dels nostres països germans, la seua medul·la espinal. El català, anomenat valencià al País Valencià, és la llengua compartida de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, el que millor ens identifica col·lectivament. Per això la llengua, la força del seu arrelament i la seua vitalitat com a vehicle de comunicació normal en tots els nivells i en tots els espais socials, és el millor termòmetre de la salut d'un poble. Això ho sabem molt bé nosaltres, i ho saben també els nostres opressors (l’estat espanyol i l’estat fancès), que han treballat sense descans per minoritzar la nostra llengua, fent-la recular com a llengua viva, impedir-ne l'extensió en l'ús social, desarrelar-la i desarrelar-nos. Ho han fet emparant-se en lleis i majories, però també amb el simple ús de la força que els atorga ser estats colonitzadors, la guerra bruta i la tàctica de terra cremada. Però tant com han tractat per tots els mitjans d'alienar-nos i assimilar-nos, la tenacitat dels nostres pobles ha mantingut en alt, sovint en les condicions més dures de sotsobra i repressió, la flama de la llengua. Cada errada en l’estratègia que hem emprat (com el fet de no entendre sempre que pels avatars de la història hem esdevingut subjectes polítics singulars) i cada reculada en la defensa dels nostres drets i llibertats ha estat aprofitat pels nostres adversaris per avançar en el seu projecte d'assimilació lingüística i nacional. Avui, i com a conseqüència directa de les darreres eleccions i els governs de PP i VOX, la situació al País Valencià i les Illes Balears, tant en relació amb la llengua com amb el conjunt dels nostres drets nacionals, econòmics i socials, es mostra especialment preocupant per als nostres interessos. Les primeres iniciatives, en la línia de catalanofòbia que caracteritza la dreta espanyola (amb la complicitat de tota l’esquerra espanyolista), amb la suspensió desacomplexada d'organismes de defensa dels drets lingüístics o l'anunci de l'increment de la voluntarietat de l'assignatura de valencià, entre d'altres, apunten a un increment de la persecució del català tant al País Valencià com a les Illes Balears. Persecució que també es dona a la Catalunya Nord, on un tribunal administratiu de Montpeller del govern de la República Francesa s’ha personat com a acusació contra cinc municipis del seu territori (Elna, Portvendres, els Banys d’Arles i Palaldà, Tarerac i Sant Andreu de Sureda) per haver inclòs l’ús del català als plens consistorials, precisament ara que entre les minories (al voltant del 5% de parlants) el català torna estar de moda. Persecució que, així mateix, també voldran fer a Catalunya si en algun moment la correlació de forces els ho permet.
La recent iniciativa de permetre l'ús del català, l'èuscar i el gallec en el Congreso espanyol o la sol·licitud que aquestes llengües siguen oficials en l’àmbit europeu –conquistes que hem de saber valorar com un pas necessari en el procés de normalització de la nostra llengua–, han reviscolat el secessionisme, que aprofita la demagògia de la falsa defensa del valencià per torpedinar qualsevol avanç efectiu de la llengua catalana. Tanmateix, però, ha emergit amb força i amb un grau de maduresa política superior al que podríem esperar, la defensa desacomplexada de la nostra llengua comuna a partir de la realitat de cada territori. No hem de caure ni en la guerra dels noms ni en els paranys que l'espanyolisme d'un i altre signe, i el centralisme francès, fan servir com a tapadora en la seua guerra contra el català. Si a la situació especialment greu de la Catalunya Nord, del País Valencià i de les Illes Balears hi afegim totes les iniciatives que qüestionen el català com a vehicle normal i prioritari de l'ensenyament a Catalunya, podem afirmar que, una vegada més, el moment és d'emergència. Sense la indispensable reciprocitat dels mitjans públics de comunicació propis (quant temps perdut en aquest sentit el dels vuit anys del govern del Botànic, del govern de majoria progressista a les Illes Balears i dels governs de majoria independentista a Catalunya!), la presència abassegadora de mitjans espanyols de molt dubtosa qualitat, l'estigmatització creixent (sobretot entre el jovent) del català com a llengua conflictiva i l'assumpció del castellà com a llengua d'ús preferent per àmplies capes del nostre poble i per la població nouvinguda, ens enfrontem avui a reptes que reclamen la nostra unitat, la nostra intel·ligència i la força de la nostra determinació.
Avui més que mai hem de situar la defensa de la llengua, que és la defensa del nervi dels nostres països, en una línia vermella. Darrere de l’atac a la llengua es troba sempre la voluntat imperialista d’afeblir-nos per a mantenir-nos en qualitat de colònies polítiques i econòmiques des de les quals continuar transferint ingents quantitats de recursos a la metròpoli. Qualsevol atac als drets lingüístics en qualsevol lloc dels Països Catalans hem de considerar-lo com un atac a la col·lectivitat sencera. Avui més que mai, des de les entitats que assumim el present manifest –l'Assemblea Nacional Catalana, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i Decidim, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià– fem una crida al conjunt de les nostres societats i en especial a les entitats de defensa del català, partits i sindicats, associacions d'escriptors, institucions d'autogovern, universitats i acadèmies i a la societat civil d'arreu a unir els esforços en la defensa dels nostres drets lingüístics i nacionals. Perquè la nostra llengua comuna és la principal eina de reconstrucció nacional i social de què disposem, hem d'enfortir una línia roja col·lectiva, infranquejable, que ens permeta anar avançant cap a la plena sobirania i confederació dels nostres països. Ni un pas enrere!»