Enguany, la Flama del Canigó compleix seixanta anys. Una iniciativa que va néixer a la Catalunya Nord de la mà dels excursionistes organitzadors dels Focs de Sant Joan Francesc Pujade i Albert Llech. L'any 1966, la Flama va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic gràcies a Josep Deloncle i Gilbert Grau.
Cada any, Daniela Grau (Associació Nord-catalana dels Ambaixadors de la Flama del Canigó) escriu un discurs, recordant la tasca de son pare, que és llegit en el recorregut de la Flama:
«Benvolguts connacionals,
Com cada any des del 1966 nosaltres catalans del Nord us portem la Flama del Canigó que encendrà aquesta nit els Focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. Aquesta Flama conrea totes les aspiracions de la nostra nació. Vinculant-la al passat, afrontem amb ella els reptes del present i encarem amb determinació el futur.
Així pel que fa a l’aigua: antany pel solstici d’estiu mitificada en les tradicions paganes posteriorment cristianitzades ha esdevingut enguany un dels nostres desafiaments col·lectius.
Vam arrelar la Flama al Canigó, la muntanya que ens uneix d’ençà de mil·lennis. El 1659 els conqueridors van fer-ne una frontera. Amb la Flama l’esborrem simbòlicament any rere any. La Flama segella la unitat nacional de tots els Països Catalans. Ni francesos, ni espanyols, som catalans!
El Canigó ens remet a les obres cabdals de dos il·lustres personatges de la nostra cultura. Gràcies a l’abat-bisbe Oliba, qui fa mil anys amb l’afany de protegir els indefensos, convocà la primera Assemblea de Pau i Treva, base fonamental del constitucionalisme català: els nostres reis no eren dèspotes com els francesos i els espanyols. Fins i tot el gran comte-rei en Pere IV desitjava que ens tinguéssim «pel poble més lliure de la Terra». Malauradament sis-cents anys després som un dels pobles sotmesos més del món. Via fora sometent fins que siguem independents!
El gran poeta Jacint Verdaguer, fundador de la literatura catalana moderna tractà, en un poema clau de la Renaixença titulat 'Canigó', del naixement de la nostra nació. Al segle XXI ens dol de constatar que la supervivència de la nació és amenaçada a la Catalunya del Nord i la supervivència de la nostra llengua també, en quasi tots els territoris.
Al cap de tres segles de colonització francoespanyola la nació i la llengua perillen. Ho sabem tots! Sacsegem-nos!
Amb la Flama expressem el nostre sosteniment als coratjosos exiliats i represaliats del Principat de Catalunya i denunciem la pseudodemocràcia dels estats francès i espanyol que ens oprimeixen des de fa segles.
En la Flama hem de poar la força per superar les pròpies renúncies, els autoenganys, les estratègies ingènues, i fer front tots junts contra l’enemic com ell ens en dóna l’exemple. Hem de promoure el rupturisme que condiciona en absolut el nostre alliberament. Ens hi juguem la nostra permanència com a poble.
Visca la Flama del Canigó! Visca Sant Joan Festa nacional dels Països Catalans!».
Enguany, en el marc del 60è aniversari de la Flama del Canigó, ha llegit també sobre la història d'aquesta iniciativa que continua ben viva arreu dels Països Catalans:
«Estimats connacionals,
Fidelment, tossudament com cada any des del 1966, us arriba des de la Catalunya del Nord la Flama del Canigó que encendrà aquesta nit els focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans on patriotes compromesos la transmeten amb fervor.
Perquè aquesta no és qualsevol flama. El seu historial i simbolisme li donen sentit, força i legitimitat irrebatibles des del 1964, data cabdal.
En efecte, enguany fa exactament 60 anys que, a petició dels excursionistes nord-catalans organitzadors dels Focs de Sant Joan, Francesc Pujade i Albert Llech, la Flama, abans de pujar al Canigó, va ser encesa per primera vegada al lloc més emblemàtic de la colonització i repressió francesa d’ençà del 1659, al Museu del Castellet a Perpinyà.
L’eminent i carismàtic conservador d’aquest museu, en Josep Deloncle, el va definir com a «presó d’estat» havent-hi trobat rastres de les persecucions patides pels resistents a l’annexió francesa denominats per la població catalana Angelets de la Terra.
Dos mesos després, a l’agost del 1964, Josep Deloncle aclarí en un parlament a Sant Martí del Canigó el sentit de la Flama:
Flama de la memòria, de la denúncia de les repressions, i de la resistència.
Flama d’afirmació nacional, d’unitat «de tot un poble que se sent català, profundament català abans de ser administrativament francès o espanyol. Catalunya és una llar per a vosaltres i nosaltres.»
Flama de reivindicació, per mor que «la nostra estimada Catalunya esquinçada per una injusta frontera pugui ser altra vegada agermanada dins una nova Europa».
Que aquesta nit amb la Flama del Canigó sigui doncs, com fa 60 anys, a l’ensems una nit de festa, d’alegria, de recordança i d'esperança, i també de compromís col·lectiu per assolir la independència i el reconeixement internacional de la nostra mil·lenària nació.
Visca la Flama del Canigó, símbol de la nostra unitat i unió!
Visca Sant Joan Festa nacional dels Països Catalans!».