La tercera edició de Semicercles assenyala que el vincle entre llengua i identitat col·lectiva és una oportunitat per al català

Més de 180 persones han volgut assistir aquest dissabte al seminari 'La pertinença a un poble. La llengua i la identitat a debat', organitzat per Plataforma per la Llengua i dut a terme a la Casa Convalescència de Barcelona. Els conferenciants, Antoni Simon Tarrés, Peter A. Kraus i Maite Puigdevall, han analitzat el vincle entre la llengua i la identitat col·lectiva i han explicat de quina manera en el cas de Catalunya la identitat ha estat lligada tradicionalment a la llengua, fet que li ha conferit una gran capacitat d'inclusió.

El seminari, que forma part de Semicercles, la marca que agrupa la feina de generació de discurs i d'idees de l'entitat a través de seminaris, ha repetit l'èxit de les dues primeres edicions. El 2022 l'entitat va analitzar el discurs discriminatori del supremacisme lingüístic castellà i el 2023 va comparar el model de reconeixement lingüístic de la Constitució espanyola, jeràrquic, amb els models igualitaris de Suïssa, el Canadà o Bèlgica.

Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, ha presentat el seminari amb un discurs de benvinguda en què ha destacat la importància de reforçar el vincle entre la llengua i la identitat. «Una identitat eminentment lingüística permet i facilita la incorporació de nous membres», ha explicat. «El potencial integrador de la llengua s'ha de posar en valor, en un moment de minorització i de consolidació d'actituds intransigents», ha defensat. Plana ha apuntat que el fet «que els catalans considerin la llengua un element indestriable de la identitat col·lectiva constitueix el principal incentiu per continuar-la usant i, en el cas dels nouvinguts, la principal raó per adoptar-la».

Factor lingüístic

La jornada ha arrencat amb la ponència d'Antoni Simon Tarrés, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que ha analitzat com la llengua es va utilitzar durant els segles XVI i XIX per a la construcció estatal-nacional espanyola, fins al xoc amb el nacionalisme català emergent a final del XIX.

Simon, en la seva ponència 'Llengua i raó d'estat en la construcció estatal-nacional espanyola (segles XVI-XIX)', ha distingit tres fases pel que fa a l'evolució del factor lingüístic en la raó d'estat hispana: una primera fase entre el 1580 i el 1714, en què es forma una suposada «pàtria natural»; una segona fase entre el 1714 i el 1812, en què la nació política s'associa a una llengua; i una tercera fase, entre el 1812 i el 1879, en què l'estat nacional-liberal s'enfronta a la llengua.

En la primera fase, la llengua castellana és un factor de conservació i d'expansió de poder de la monarquia, però té la dificultat d'imposar-se a la resta de llengües autòctones. En aquesta fase, entre els segles XVI i XVIII, Simon sosté que ja es considera la llengua com un element polític important de cohesió però assenyala que no hi ha encara polítiques lingüístiques de substitució, per bé que també ha apuntat que sí que tenien efectes lingüístics les directrius polítiques. Per exemple, la presència massiva de tropes en un territori implica unes relacions desiguals entre dues llengües, perquè uns tenen la coerció i l'autoritat, i els altres no les tenen. És a dir, hi hauria uns efectes lingüístics indirectes: Simon destaca, per exemple, indicis de diglòssia entre la població per la presència de figures militars i eclesiàstiques castellanes a la dècada de 1640.

En la segona fase, l'estat borbònic impulsa mesures administratives en el terreny lingüístic amb intencionalitat política, i neixen les primeres institucions per a la normalització i l'extensió del castellà, com ara la Real Academia Española. De fet, Simon indica que el segle XVIII el decret de Nova Planta i la reial cèdula de 1768 són algunes de les mesures que hi incideixen. A l'inici com a repressió, però després també ja hi ha un protonacionalisme espanyol que comença a identificar clarament llengua i nació. Això, assenyala Simon, lliga amb un corrent europeu, des de Condillac a Rousseau, que teoritza aquesta identificació.

Pel que fa a la tercera fase, el castellà ja es considera la llengua de la nació espanyola. A partir de la revolució liberal i a partir del desenvolupament ja pròpiament a Espanya d'un estat administratiu, que es dona sobretot a la dècada dels anys 40 del segle XIX amb la revolució moderada, sí que ja comencen a haver-hi uns instruments i unes polítiques portades pels juristes administrativistes, com Posada Herrera o Manuel Colmeiro. Aquestes figures presents en els ministeris, al Congrés i a les grans institucions culturals, veuen que la unificació de la llengua encara no s'ha aconseguit, però la mantenen com un objectiu polític de l'estat-nació espanyol.

Debat sobre la llengua

La intervenció de Peter A. Kraus, catedràtic de Ciència Política de la Universitat d'Augsburg, ha permès, a través de la seva conferència 'Llengua i nació inclusiva. El llegat del segle XX i els reptes del XXI', resseguir el recorregut del debat sobre la llengua i la nació al llarg del segle XX a Catalunya i al món fins a dia d'avui, i conèixer el component integrador de la llengua en les identitats modernes i en el context català. En primer lloc, Kraus ha situat el català en el context europeu contemporani, i ha explicat que, com que té un pes demopolític i cultural considerable, però un estatus institucional 'de segona', és instructiu comparar la seva situació tant amb la d'altres llengües dites 'regionals' com el basc o el gal·lès, com amb la de llengües de països mitjans, com el suec, el finès, l'eslovè o el letó.

El professor de la Universitat d'Augsburg ha defensat que «la política del reconeixement, en l'àmbit lingüístic, implica acceptar el dret dels ciutadans a la lliure 'autocategorització'», però que «l'autonomia no equipara minories i majories en l'exercici d'aquest dret». A més, Kraus ha recordat que «tot i que l'autonomia garanteix uns drets necessaris i desitjables, aquests drets no donen accés a una ciutadania lingüística fonamentada en la sobirania política» i que, en tot cas, «la sobirania institucional no ho soluciona tot».

El catedràtic de Ciència Política ha traçat un recorregut de la desfeta del 1939 a l'hegemonia cultural precària del català dels anys 70 i 80, i ha destacat que la relació simbiòtica entre l'antifranquisme democràtic, el social i el nacional és el que va permetre l'articulació d'un bloc catalanista amb la major part d'actors polítics que va marcar els consensos de l'etapa de recuperació de l'autonomia.

Kraus ha destacat que la normalització lingüística va donar els seus fruits, i s'ha centrat a analitzar els reptes del segle XXI, en què «les noves onades migratòries impliquen que la dinàmica d'espanyolització ja no es basi només en les jerarquies lingüístiques establertes per l'Estat espanyol». El politòleg ha parlat del pas de la consideració del català com a «llengua pròpia» al català com a «llengua comuna» durant el tripartit, i ha assenyalat que en el discurs sobiranista els arguments «identitaris» van perdre pes en comparació amb les consideracions instrumentals.

A l'últim, Kraus ha apuntat que el repte principal del segle XXI és dissenyar polítiques institucionals que afrontin el multilingüisme de manera innovadora i que creïn dominis ben definits per a l'adquisició i l'ús de repertoris lingüístics plurals i complementaris. En aquest sentit, per a Kraus, un bon punt de partida normatiu és el del multilingüisme autocentrat. Hauria de facilitar la comunicació externa en una llengua franca, prioritzar el context de la comunicació pública i tenir en compte el llegat històric i qüestions no resoltes de desigualtat d'estatus lingüístic, desenvolupar estratègies per accedir a opcions de comunicació a escala global, i fomentar els vincles lingüístics «comunitaris». En aquest sentit, per justícia històrica el català ha de tenir un paper estructurador de la societat catalana, la qualitat de llengua comuna. En qualsevol cas, per a Kraus, «el que acabi sortint del laboratori català dependrà de la direcció política que el país vulgui seguir» i tant pot ser «una gestió innovadora de la diversitat com la submissió a la lògica uniformitzant del capitalisme neoliberal, com en el cas de Barcelona».

El futur de la llengua

La darrera conferència de la jornada ha estat la de Maite Puigdevall, sociolingüista i professora agregada de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), amb el títol 'Llengua i identitat a Catalunya en l'era global: sedentarismes i mobilitats'. Puigdevall ha assenyalat la diversitat d'orígens de les persones residents a Catalunya, ha apuntat que el segle XXI serà el segle dels migrants i ha alertat del repte que suposa que Catalunya sigui terra de pas i que no només entre el 2002 i el 2022 arribessin a Catalunya uns 2,7 milions de persones, sinó que en el mateix període se n'anessin 1,5 milions (vora un 34 % de la població).

Puigdevall ha explicat que «gairebé 3 milions (57,6%) dels 5 milions de persones que declaren saber parlar català d'un total de 7,6 milions són nous parlants que no el tenien com a llengua familiar» i que «entre el 2003 i el 2018, el català va incorporar uns 850.000 nous parlants amb el català com a llengua d'identificació i d'ús quotidià». La sociolingüista ha analitzat els diferents perfils de nous parlants, i la seva sensació de pertinença al país, i ha conclòs que «les llengües no tenen sentit si no són com a pràctiques que constitueixen comunitats, i, per tant, no té sentit aprendre una llengua si no es té una comunitat amb qui parlar-la».

Per a la professora de la UOC, «cal repensar la manera com entenem les comunitats dins dels paradigmes de la mobilitat en un món globalitzat» i ha apuntat que «el futur de la llengua depèn de com d'hàbils som creant comunitat, vincles i xarxes permeables a l'accés de nous parlants i que aquestes funcionin en català». A més, Puigdevall ha defensat que «cal identificar espais propicis i privilegiats per a l'adopció del català, barreres com ara la segregació social, de gènere o d'ètnia, i entitats que treballen amb objectius afins per estalviar recursos. A més, cal crear espais segurs i transformadors de manera massiva en aquells contextos on no es creen espontàniament».

Llengua i identitat

Plataforma per la Llengua considera que el seminari ha servit per posar en valor la relació entre la llengua i la identitat. Per una banda, el fet que els catalans ens identifiquem positivament amb la llengua contribueix a la seva continuïtat i preservació, perquè es considera que mantenir-la és un bé positiu. Per altra banda, la llengua és un element sòlid i visible que contribueix a enfortir la identitat en un moment de grans transformacions i canvis socials. Cal dir, però, que malgrat aquesta solidesa la llengua és un element eminentment obert i integrador, disponible i assequible a tothom. Això és una virtut que permet incloure nous parlants i nous membres de la comunitat en aquest món global.