Hi hagué un temps en el qual les pràctiques esgarrifoses, com ara els electroxoc i les lobotomies, eren tractaments habituals per als malalts mentals. Cosa que feia que els pacients no gaudissin de la medicina adient per poder fer vida normal. Ni allunyar, idò, aquelles veus que pertorbaven el seu raciocini.
Dies de plom per a la salut psiquiàtrica que perduraren anys. Així visqueren els pacients de l’hospital Psiquiàtric de Palma, un complex que s’aixecava en acabar el camí de Jesús. Un sender que duia fins al convent del mateix nom, Jesús, abans que fos carrer, i la ciutat el fagocità dins l’urbs de Palma.
Dies de plom, sí. Des de la seva obertura, el juny de 1911, fins a la dècada –almanco– dels anys seixanta. Però el passat en blanc i negre ja ha acabat. És per això que mirar enrere o caminar amb la vista posada en el retrovisor pot semblar innecessari. Fins i tot dolorós. Però ajuda a entendre d’on venim.
Francisco Ropero, de 62 anys, ara jubilat parcialment però encara vitalista, coneix millor que ningú les clavaries de l’hospital. Mitja vida l’ha passada de portes endins. Manteniment, magatzem, auxiliar... Una barreja de tasques que el porten a xerrar des del coneixement.
Per exemple, de la difícil socialització dels pacients esquizofrènics. "Els seus propis pensaments els semblen aliens, exteriors, com d’una altra persona". I com que no tenen clar qui són, arriben a proclamar: "Jo som Napoleó". "O Déu". "Alguns, fins i tot, declaren tenir una ràdio a l’estómac que els parla". La línia que separa la realitat dels seus pensaments, idò, és tova. I en alguns casos duia a brots violents.
Treure massa encefàlica
Què cal fer, llavors? Científics nord-americans havien comprovat que alguns malalts es mostraven més relaxats després de patir greus accidents, com ara de trànsit, en els quals perdien una mica de massa encefàlica. Com que varen trobar què els brots disminuïen, idearen la lobotomia. Consisteix a extreure una part del cervell des del lobus central.
I és una pràctica que fou practicada, almanco, en un parell d’ocasions al carrer de Jesús. Ropero hi era present. Encara desvia la mirada quan recorda aquelles intervencions.
Una altra taca en la literatura són les descàrregues elèctriques al parietal del cap. Reben el nom d’electroxocs i es relacionen comunament amb el film Algú va volar sobre el niu del cucut. El protagonista, Jack Nicholson, tornava un vegetal a causa dels electroxocs.
L’objectiu era fer minvar uns brots violents que ni el bromur –relaxant del moment– ni les subjeccions forçoses aconseguien. Així que un criteri de contractació del treballadors, en les dècades justament posteriors a la Guerra Civil, era la corpulència de l’auxiliar. "És clar, havien de subjetar els pacients".
I el perfil d’ells, dels usuaris? A l’inici de segle XX no només ingressaven els malalts ja diagnosticats. Les dones embarassades eren habituals dels hospitals psiquiàtrics. Fins i tot nins i nines, malgrat que en el cas de Palma mai no s’arribà a habitar la unitat construïda ad hoc.
Una altra de les "modernes" construccions són les oficines d’ingrés, que daten de 1973. El rei Joan Carles, aleshores només príncep, vingué a inaugurar-les. Però ni els pacients més antics ho recorden, ja que no varen poder assistir a la rebuda. El seu contacte amb la realitat exterior, de fet, és limitat. I les grans fites històriques, com ara el tejerazo, la caiguda del Mur de Berlín o les Olimpíades de Barcelona, inexistents.
Al febrer del 2003, però, un alt funcionari penja un llençol amb la llegenda No a la guerra. Alguns pacients, entre desconcertats i alarmats, demanaren a Ropero si havia esclatat la guerra a la ciutat. "Home, no! Estigueu tranquils".