John Ehrlichman tractava de tranquil·litzar el sempre irascible president Nixon: —Tots els incentius estaran dirigits a la menor cura mèdica possible. I Edgar Kaiser, el seu estret col·laborador, afegí: —Així, com menys cura proporcionin, més doblers guanyaran. Pareix que, d’ençà de l’agost de 1971, les coses no hagin evolucionat gaire. Perquè la primera economia mundial té una de les pitjors sanitats de tot Occident. Les xifres estremeixen: el 15,7% de la població als EUA no té cap tipus de cobertura mèdica, és a dir, 47 milions de nord-americans. Encara pitjor: les pòlisses d’assegurances privades de 102 milions més són insuficients, ja que no cobreixen intervencions quirúrgiques ni medicaments de preu elevat.
Paradoxalment, els Estats Units són el país occidental que més doblers del PIB gasta en la sanitat. Un 16%. I es calcula que arribarà al 20% en deu anys, segons Robert Kuttner en Marked-Based Failure: a second opinion on U.S. health care Costs (New England Journal of Medicine; de febrer de 2008). Però, com pot ésser que amb un finançament tan elevat de la sanitat el resultat sigui tant pobre? Només una comparació: l’Estat espanyol dedicà l’any 2007 un 5,8% del seu PIB a finançar el sistema estatal de sanitat. És pràcticament un terç de la despesa dels EUA. I només amb aquesta quantia, Espanya ofereix accés universal als serveis sanitaris.
Aleshores, en què gasta el Govern nord-americà tants de doblers? La resposta cal situar-la en el sistema de finançament triat des de la dècada dels anys vuitanta. Un període marcat per la voluntat privatitzadora de líders com Nixon i Reagan i, a l’altra vorera de l’Atlàntic, Margaret Tatcher. Aquest mètode no consisteix en la construcció d’unes infrastructures sanitàries públiques, anomenat el Model Europeu (més enllà de la via socialdemòcrata). I és que els EUA optaren per deixar que fos la iniciativa privada la que construís hospitals i clíniques. Després, eren els treballadors els qui contractaven els serveis sanitaris. Ara, són dues les grans vies de contractació d’una assegurança privada.
El primer és pagar unes quotes mensuals a la companyia triada, la qual, en cas de malaltia, remet l’usuari als recursos sanitaris privats que tinguin contractats. El preu mitjà de les quotes és de 7.200 euros anuals. La majoria de la ciutadania (68%), tanmateix, obté l’assegurança gràcies al seu lloc de feina. Empresari i treballador en negocien el copagament de les quotes. Però, molts petits empresaris es neguen a aportar la seva part, ja que addueixen incapacitat per pagar la quantitat esmentada o directament perquè no volen fer-ho. El problema, però, és que l’escassa sindicació dels treballadors degenera en comitès d’empresa inexistents o directament grocs. I com que no poden pressionar per signar un conveni col·lectiu satisfactori, no tots els treballadors tenen aquesta cobertura.
Novament, s’ha de mirar enrere per divisar l’arrel del conflicte. L’any 1947, els republicans aprovaren al Senat la Taft-Hartley Act. Tot i que el president Truman la vetà, fugides de diputats demòcrates feren que s’arribàs a aprovar la llei al Congrés. I les conseqüències arriben fins avui dia, perquè la normativa estipulava que la sanitat s’havia de finançar a través dels convenis col·lectius de treballadors. No obstant, alhora es limitava molt la capacitat d’acció dels sindicats. De fet, redueix la convocatòria de vaga a la pròpia empresa o sector econòmic, cosa que il·legalitza en tot cas una vaga general a tot el país. També inclogué com a dia laboral la festivitat obrera de l’1 de març, i moltes mesures més.
El resultat té nom. O millor dit, 50 milions de noms: els indigents mèdics. I amb la crisi, aquest fosc escenari s’aguditzarà amb seguretat. Perquè aquells treballadors que siguin acomiadats a causa de la recessió, també perdran la seva assegurança mèdica, així com també la dels fills i filles a càrrec seu. Per altra banda, l’Estat finança a les entitats part de les quotes que els empresaris han de pagar (en forma de desgravacions fiscals, per exemple). I, a més, sufraga dos programes públics d’ajuda sanitària. Per un altre costata, MediCare cobreix el 52% de les despeses sanitàries de la gent gran i minusvàlida. En canvi, MediCaid s’adreça als ciutadans en estat de pobresa, però no a tots, sinó tan sols al 22% dels indigents. A més, el ministeri de Sanitat té engegats altres programes, com el d’atenció als infants.
A més de tot això, l’accés a la sanitat no és universal. I encara més greu: no ho és, tot i les descomunals doblarades que s’injecten en forma de subvenció pública. 740.000 milions de dòlars. El 28% de la despesa anual del Govern federal. I que, en proporció d’un 30%, acaben a més màrqueting de la indústria mèdica i farmacèutica. Dos sectors que no per casualitat s’han convertit en els més lucratius per a la classe empresarial. Davant aquest diagnòstic, el Partit Demòcrata vol reformar la sanitat, però les intencions d’Obama no passarien d’oferir més subsidis o desgravacions fiscals als treballadors que "comprin" una assegurança privada. O sigui, més doblers a la indústria. Si es deixa influenciar per Hillary Clinton, potser forçaria els petits empresaris a pactar pòlisses als convenis col·lectius. En tot cas, de la reforma no sortirà una sanitat pública, sinó una major subvenció de la privada. Precisament, el model que el PP assaja amb èxit (i una preocupant escassesa de crítiques) a València i Madrid.