La mesura de voler allargar l'escolarització obligatòria fins als 18 anys és un avanç per a l'estat del benestar. Ningú no podrà negar que una població més formada i més preparada per entrar en el món laboral és allò que tota la comunitat educativa i tota la societat haurien de desitjar. A la llarga, aquest és el camí que seguirà l'Europa unida. És clar que l'existència d'educació obligatòria durant la minoria d'edat és una mesura adequada. Per tant, o escolarització obligatòria fins als 18 o majoria d'edat als 16, aquesta és la qüestió.
De fet, qualsevol estudiant de 4t d'ESO que durant la seva vida escolar ha repetit dos cursos té 18 anys. Són molts els i les alumnes que acaben l'escolarització amb aquesta edat. El professorat que ha tengut dificultats amb l'alumnat d'ESO podrà protestar enèrgicament, dient que les aules s'han convertit en un caos, després de l'allargament fins als 16, i que ara això podrà ser un vertader desastre. No necessàriament: aquests dos darrers anys podran ser més ben aprofitats per la majoria d'alumnat i s'ha de cercar alguna alternativa per a qui no vol estudiar, com a mínim amb el sistema tradicional.
La necessitat serà aviat peremptòria, perquè s'ha de treure aquesta gent del mercat de treball, ja que difícilment n'hi tornarà a haver per a tots, però aquesta mesura necessitarà una forta inversió econòmica, que ara es troba lluny de poder efectuar-se. I s'ha de fer un estudi seriós, comptant amb tota la comunitat educativa, per saber com s'ha de fer aquest allargament: si s'ha de perllongar el Batxillerat, l'ESO, la Formació Professional o altres alternatives. S'ha de fer un llarg debat entre sindicats, professorat, famílies i alumnat per aconseguir un sistema favorable i que perjudiqui el mínim qualsevol d'aquests actors.
Més educació, més benestar