El codi penal de la República Islàmica de l'Iran, vigent des de la revolució de 1979, estableix als seus articles 102 i 104 la lapidació com a càstig per adulteri. Des del 2006, almenys sis persones han mort lapidades, la darrera de les quals ho va ser l'any passat. El país musulmà és el que més practica aquesta pena de mort d'entre totes les nacions que inclouen en les seves legislacions estatals o locals la lapidació, però que no l'apliquen fa dècades.
Shakine Mohammadí Ahstiani, una dona iraniana de 43 anys i amb dos fills, és una de les darreres condemnades a mort al seu país. Acusada per l'Estat persa de mantenir relacions extramatrimonials, la seva història és de pel·lícula. Se la condemnà perquè era l'amant de l'assassí del seu marit, fet pel qual ja rebé un càstig de 99 fuetades. Malgrat tot, el Tribunal va reobrir el cas i sentencià que la relació il·lícita ja s'havia produït en vida del difunt marit, fet que agreuja la pena.
Xaria o llei islàmica
La xaria o llei islàmica condemna a morir a pedrades aquelles persones que tinguin relacions fora del matrimoni. El codi penal iranià, en l'article 102, estableix que, "en la lapidació, els homes han de ser enterrats fins a la cintura, mentre que les dones hi han d'estar fins al pit", i han d'usar-se pedres "no tan grans com per matar una persona d'un cop ni tan petites que no es puguin considerar pedres", puntualitza l'article 104. Què és adulteri i què no ho decideix el tribunal islàmic de torn, que requereix una denúncia prèvia de quatre testimonis masculins o de tres homes i dues dones. Ja en la designació de proves, es demostra qui té el poder en el món musulmà i que la dona té menys drets.
Precisament, Amnistia Internacional recorda que les condemnes per adulteri són extremadament discriminatòries. Alfred Cerdán, portaveu de l'organització a l'Estat espanyol, assegura que "les dones són molt més vulnerables a la lapidació, perquè no tenen un tracte igualitari davant els tribunals. Sofreixen molt més l'analfabetisme, no tenen quasi mai accés a advocats i, com a resultat, són més propenses a firmar confessions que utilitzen en contra seva durant els judicis". Aquestes afirmacions es poden extrapolar perfectament al cas d'Ahstiani.
Fins i tot sense haver-hi testimonis que confirmassin allò que presumptament havia succeït i després que l'acusada negàs tota culpabilitat i demanàs clemència, el Tribunal va sentenciar que no era innocent.
Sense proves
Tampoc no tingué en compte la campanya internacional pels drets humans a l'Iran, segons la qual "no hi ha proves que justifiquin aquesta sentència inhumana". Per complicar més la situació, Shakine pertany a una minoria àzeri que parla un dialecte d'origen turc i té enormes dificultats per entendre el persa, la qual cosa la perjudica a l'hora de defensar-se. El cas de Shakine Mohammadí no és una excepció, sinó la regla en un país com l'Iran.