Marta Sierra (1976) és casada amb un colombià, té un fill de quinze anys i és copropietària d'una oficina d'enviaments de Palma. Deixà a Colòmbia mare viva, cinc germans (una altra viu a Austràlia) i catorze nebots. El pare, mort fa dos anys, tota la vida va fer feina en allò que a Colòmbia en diuen una "empresa de greixos", que produeix des d'oli de gira-sol i oliva fins a sabons i altres productes derivats del greix.
El que més enyora és l'escalfor de la seva gent, perquè "allà tothom et tracta com si fossis un príncep", mentre que aquí les relacions humanes són molt més fades. El 1999, Juan Carlos, el seu home, partí cap a Gijón i la deixà a Bogotà amb Juan Sebastián, el fill, però per Galícia a ell les coses no li anaren com esperava i decidí venir a Mallorca. Passats devers sis anys de separació, pensaren que ja tocava estar junts, així que el 2007 Marta deixà enrere onze anys de feina en una entitat bancària i vingué amb el fill. La seva família trobava que no tindria estabilitat, que no sabria què fer, que aniria a la deriva. Però ella estava ben segura que cadascú té cicles i que el seu s'havia acabat, volia agafar un altre rumb.
Els primers temps amb una nova vida, en un indret llunyà de la pròpia terra, deuen ser els que més es tenen presents.
Sí, me'n record que en venir jo tenia aquí una vida organitzada, el nostre negoci estava en marxa, el meu home tenia un pis on viure, amb les coses domèstiques solucionades. Però així i tot vaig sentir certa desolació. Allà, a Colòmbia, saps que els veïns sempre són a prop teu, els amics, tothom és al teu voltant; però aquí els veïns ni et saluden, no els interesses, no hi ha ningú pendent de la teva persona. Això fa que et sentis tota sola.
I quant a l'aspecte laboral, quins foren els entrebancs?
Jo a Bogotà feia feina burocràtica en una oficina i pensava que aquí treballaria també en una oficina, però no va ser així. En arribar vaig tocar portes, però tardaven molt a obrir-se i havia de trobar una solució ràpida, perquè sempre he estat una dona molt inquieta. I com que la meva afició és l'estètica corporal, vaig fer-ne cursets i ara combín feines en perruqueries o centres d'ungles amb la de la nostra empresa d'enviaments.
Heu trencat totalment amb la vostra terra?
Estic molt bé aquí, l'Illa em fascina totalment, però dins meu hi ha alguna cosa que em diu que un dia hem de tornar a Colòmbia i crec que serà així; de fet, ens hem mogut també per allà, hem mirat coses, perquè en el fons tenim aquesta esperança.
Quines conclusions treis en observar dues societats tan diferents com ara la sud-americana i l'europea?
Bé, una d'elles és que la dona colombiana -jo crec que la sud-americana en general- està molt sotmesa a allò que l'home digui, als moviments que ell faci. En canvi, aquí, com a dona, et sents amb suport, perquè veus que les altres estan alliberades. En el meu cas, faig feina, estudii, tenc cura de la llar, em comand a mi mateixa. Amb el meu home tenc el pacte que ell maneja les seves coses, jo les meves i llavors tenim una vida en comú, al centre, amb tot allò que feim junts, amb aportacions mútues. Aquí em sent més lliure, perquè no hi ha dominació.
El fet que la llengua natural de Mallorca sigui la catalana suposa un problema per al vostre fill?
La veritat és que no parla gaire el català, però l'entén perfectament. Li resulta un poc difícil, perquè arribà quan tenia ja onze anys. Si hagués estat més petit, l'hauria agafat tot d'una.
Molta gent es mostra reticent a l'hora d'encobeir el català. Es demanen per què l'han de conèixer, si tanmateix no els servirà per a res.
No, jo crec que això és pensar de manera mediocre, perquè totes les coses de la vida, en algun moment, t'han de servir. A més a més, si tu estàs aquí, t'has d'adequar al que hi ha, sempre t'has d'anar adaptant al lloc on vius.
Les coses han arribat lluny en corrupció perquè el tema és incontrolable per si mateix o perquè els ciutadans som tous i no ens hi oposam com hauríem de fer-ho?
En això de la corrupció ningú no se'n salva, per tot el món campa. Però veig que a Espanya, potser perquè hi ha hagut tantes guerres i succeïts, la gent ni protesta! Com si hagués tornat "passota"; però també és cert que la cosa canvia en el moment que els afecta la butxaca, perquè aleshores la gent es mou. Allà a Colòmbia és diferent, som "protestadors a morir"; si un fet no agrada, la gent surt al carrer immediatament i organitza una bona bulla.
Com aquí els indignats?
Per mi no estan en el punt que toca, perquè una cosa és que es protesti per un tema i l'altra és que quedin allà, en una plaça, lluitant i, a la vegada, passant el temps, tocant la guitarra, jugant als escacs... Fan com si fossin a casa seva, però a l'aire lliure.