Davall una altra lluna creixent

El passat juliol vaig recórrer més de nou mil quilòmetres per viure enmig de la selva amazònica del Perú. Durant un mes vaig fer de voluntària a un alberg ecoturístic de la Reserva Nacional de Tambopata, ubicat a la comunitat nativa Ese Eja d’Infierno, gràcies a un projecte de voluntariat natural de la UIB. Acompanyada per treballadors peruans, dues voluntàries limenyes i una altra de la UIB, vaig viure envoltada de shihuahuacos mil·lenaris, heliconies, papaies, maracujàs, guacamais, caimans, llúdries i taràntules, entre moltes altres espècies amazòniques. El més increïble de tot és que ho vaig arribar a normalitzar, però això no significa que em deixàs de meravellar. Fins a la darrera posta de sol al riu, un espectacle multisensioral, em vaig emocionar. És més, quan el sol ja no era present, la fantasia natural no s’acabava: ens il·luminaven les constel·lacions de l’hemisferi sud —érem davall un altre cel estrellat, com cantaria na Maria Antònia Roses— i la lluna, que creix a l’inrevés de com es veu des de l’hemisferi nord.

L’Ese Eja és una cultura indígena repartida en tres comunitats —Infierno, Palma Real i Sonene— tot i que també hi ha població a Bolívia. Les terres d’Infierno estan repartides entre els dos costats del riu Tambopata i, per tant, el mitjà de transport és fluvial. Aproximadament, consta de mil habitants, unes dues-centes famílies. La comunitat gestiona les terres i les distribueix entre els comuners per fer-s’hi l’habitatge i un espai que els aportarà ingressos —un hort, una granja o una botiga, per exemple. A més, reben ajudes econòmiques, principalment, provinents de l’alberg al qual vaig col·laborar, ja que tots els seus beneficis estan destinats a la comunitat. Al llarg del riu Tambopata, hi ha diferents albergs —el turisme de natura ha guanyat molt de pes a la zona—, però el que distingeix aquest de la resta és la finalitat econòmica, sustentar una comunitat nativa. Aquesta cultura té una llengua pròpia, l’ese eja, la qual pràcticament no vaig poder sentir parlar. Malauradament, la situació sociolingüística és extremadament preocupant: la cultura és molt petita, molts d’habitants emigren cap a la ciutat i la llengua no s’ha traspassada generacionalment. A l’escola d’Infierno —suposadament, amb un programa bilingüe— s’aprèn la llengua durant molt poques hores setmanals, pràcticament com si fos tractada com a segona llengua estrangera. Si no hi ha professors que la parlin, com la parlaran els alumnes? Dit d’una altra manera, l’ese eja té els dies comptats.

La nostra estada allà es va basar en tres tasques principals. En primer lloc, treballàvem al jardí botànic de l’alberg, dedicat a les plantes medicinals. Tenguérem la sort d’estar acompanyades per un fill de xaman, metge vegetalista, que ens va ensenyar el funcionament del món de les plantes medicinals: l’aplicació de cadascuna de les plantes, diferents maneres de preparar el remei i, el més important, la càrrega espiritual que tot això du implícita. Les plantes medicinals s’han de respectar i, si es traeixen o se les ofèn, el perjudici és retornat cap a la persona. A més de tenir-hi fe, per abstreure part de la planta —fulles, branques, soca o arrels, depenent de l’espècie—, se li ha de demanar permís i orar-li. Ens explicaren que n’hi ha que aprofiten els coneixements medicinals per treure’n un benefici econòmic desproporcionat. Al llarg de les setmanes, anàrem a cercar per la selva plantes que faltaven, les plantàrem i regàrem. També ens encarregàrem de mantenir el recinte del jardí en bones condicions per a la visita turística. En segon lloc, durant els darrers dies, impartírem tallers sobre conservació del medi ambient i ecoturisme a l’escola de la comunitat. Entrar dins la comunitat Ese Eja fou el

moment en què el xoc cultural fou més notori. Explicar conceptes ambientals a infants amb contextos vitals molt allunyats fou un gran repte. Finalment, quan teníem lliure de les altres feines, ajudàvem en les tasques de l’alberg, fet que ens permeté crear un lligam amb els treballadors, tots molt acollidors. La majoria són de Puerto Nuevo, la ciutat més propera, tot i que n’hi ha amb lligams familiars a la comunitat. Treballen a l’alberg vint-i- cinc dies seguits i, després, tenen cinc dies lliures. Com que l’únic mitjà de transport és la barca de l’alberg —sempre en moviment per activitats turístiques— no surten del recinte i, per tant, són interns. Els treballadors ens explicaren la vida a Puerto Maldonado i les altres voluntàries, a Lima, fet que em feu veure de prop injustícies i desastres molt greus. Ens contaren que és estrany no tenir amistats que es dediquin a la prostitució o que no hagin treballat a la mineria il·legal —fins i tot alguns d’ells. Els carrers no són gens segurs, ja que la criminalitat n’és la propietària. Tot i que connectàssim amb ells, la diferència cultural i contextual ens feia sentir, en alguns moments, més propers als turistes que als peruans. La majoria de turistes que venien, generalment tranquils i respectuosos amb la natura, eren provinents del nord d’Europa. Ens poguérem ajuntar a les activitats d’alguns grups i, així, exploràrem les terres que ens envoltaven.

Abans d’emprendre el viatge, em demanaren que visqués anècdotes per contar qualque dia a les netes. Sense ser-ne gaire conscient, crec que n’he viscudes un bon grapat. Primerament, em despertava a les cinc de la matinada pel udols dels cotos o aluates vermells, unes moneies, fet que va deixar de ser divertit quan va tornar rutinari. A falta de primats, vaig tenir l’oportunitat de sentir-me moneia per un dia i enfilar-me damunt un arbre per agafar pacay, una fruita. Una altra aventura, que solíem viure quan anàvem al bany, era trobar-nos una granota dins el vàter dia sí i dia també que volia ser amiga nostra. Com que em solia despertar massa prest pel renou d’animals —una coral de moneies i ocells—, partia a caminar per la selva i, com que ho feia tota sola, em feien agafar un matxet per si em sortia un jaguar. No en vaig arribar a veure cap, era molt complicat, però sí un tigrillo, un moix tigre, un dia des de la barca. Anecdòticament, aquesta barca alguns dies va ser tripulada per mi. De fet, el conductor habitual no només em va permetre menar, sinó que també va confiar en mi perquè pujàs damunt d’ell per fer un pilar casteller al riu. Però no només em va banyar l’aigua del riu, també la d’un llac que teníem a prop, on anàrem a pescar piranyes. Finalment, no tothom pot dir que hagi pogut plantar ayahuasca. Tot i que aquí es consideri una droga natural, al·lucinògena, allà es concep com una planta medicinal espiritual: permet fer el bé, en cas de ser un xaman, o el mal, en cas de ser un bruixot. No vaig preparar cap remei natural, però sí un líquid peruà especial: el pisco sour, la beguda típica d’allà. Qui m’hauria dit que acabaria venent cerveses i preparant piscos a holandesos enmig de la selva amazònica? L’única experiència que em quedà per viure fou que se m’aparegués el chullachaqui, un ésser llegendari que es presenta a la gent en forma d’algú conegut per atreure’ls enmig de la selva amb la finalitat que s’hi perdin.

Crec que si després del que he descrit, ara digués que he passat una mala experiència, no em creuríeu. Som molt afortunada de l’oportunitat viscuda i estic molt agraïda per l’acolliment rebut. La natura i la gent d’allà m’han fet reflexionar molt i ampliar la meva cosmovisió. Els coneixements que me’n duc són incalculables. Alhora, m’ha fet ser més conscient de la sort d’haver nascuda en un lloc privilegiat. Tot i que les desigualtats siguin existents arreu, és inqüestionable que les nostres són molt menors que les de la mitjana global. Així com deia un dels treballadors d’allà, uns hem nascut per viure i uns altres, per sobreviure. En relació amb això, m’agradaria que el proper projecte que emprengui estigui destinat a l’ajuda humanitària. Sigui com sigui, tenc moltes de ganes de poder tornar a viure davall un altra lluna creixent.