El 5 d’abril farà cinquanta anys de la fugida de Segòvia. Dels 29 presos només quatre arribaren al País Basc del Nord. Berria ha anat al monòlit d’homenatge a Oriol Solé amb dos fugitius: Josu Ibargutxi i Enrique Gesalaga.
En arribar al puig d’Ibañeta (1.057 metres) des d’Orreaga (Navarra) el camí cap a Urepele (Baixa Navarra) tomba cap a l’esquerra. És només un caminoi rost amunt. El cotxe avança amb la segona marxa entre fagedes infinites, a través del fang en un oceà de faigs. Abans de fer tres quilòmetres arriba la primera frontera, després de castigar una mica les rodes; el visitant se’n pot adonar perquè ha canviat l’asfalt, no perquè hi hagi cartells. Des d’allà, fent un passeig de poc menys d’una hora, es pot arribar al monòlit d’homenatge al militant anarquista Oriol Solé, mort per la Guàrdia Civil durant la fugida de Segòvia.
Amb la claror somorta del cel blau, no és difícil caminar fent ziga-zaga per la catifa verda entre faigs. Durant les fredes nits entre el 5 i el 8 d’abril de 1976, en canvi, arribar a la meta de la llibertat per als 29 presos fugits de la presó de Segòvia fou ben diferent. 24 eren militants d’ETA i els altres cinc, del FRAP, el FAC, el MIL i el PCE. Només quatre fugitius arribaren al País Basc del Nord: Mikel Laskurain, Koldo Aizpurua, Jesus Mari Muñoa i Carles Garcia Solé. Amb ells arribà també un membre de l’escamot d’ETA que col·laborà en la fugida: Miren Amilibia. El pròxim 5 d’abril farà cinquanta anys de la fugida de Segòvia.
Enrique Gesalaga (Eibar, Guipúscoa, 1941), al mateix monòlit d’homenatge a Solé, recorda que, «en sortir del camió, acordàrem que, si passava qualque cosa, ens dispersaríem i tombaríem a la dreta». «Doncs després de la primera topada amb la Guàrdia Civil jo vaig tombar a l’esquerra. Ves a saber per on vaig voltar durant tantes hores.» Mira els boscos del puig Atalozti. «De sobte em vaig trobar el company de fugida Karmelo Garitaonaindia i baixàrem a un poblet. Una dona ens donà un entrepà de xoriço i ens digué que ens lliuréssim, que, si no, ens matarien. Ja hi havia un company mort; deia que ho havia vist a la televisió. Però ens digué quin era el camí per arribar a la frontera. Arribàrem al puig d’Ibañeta i pujàrem un tros pel caminoi d’Urepele, com hem fet ara amb el cotxe. Però el camí es feia escarpat; tornàvem a estar perduts i férem cap enrere, per anar cap a Luzaide. Aquest fou el nostre error, però qui ho hauria sabut en aquella fosca nit...?»
Una camisa foradada
Josu Ibargutxi (Eibar, Guipúscoa, 1949), company d’organització i de fugida de Gesalaga, està dempeus al camp verd, mirant el monument. Li bullen els records: des que sortí de la presó de Segòvia i es ficà en una petita camioneta, les hores per arribar a Aurizberri (Navarra)... «Érem 29 persones en aquell terra, tots ajaguts. Si no, no hi hauríem cabut. En sortir de la claveguera, em vaig canviar de roba al costat de n’Oriol Solé. Havíem sortit plens de porqueria. Ens canviàrem a la sortida del túnel, un al costat de l’altre. Allà hi teníem els paquets preparats: pantalons, camisa i unes sabatilles. N’Oriol estava completament espantat, però content, somreia. No entenia res. «Josu, però com és possible això», em demanà. «Calla i vesteix-te», li vaig respondre. El pobre sabé que ens n’anàvem poques hores abans. Malauradament, la Guàrdia Civil foradà després la camisa que es posà.»
Els fugitius arribaren a Aurizberri com havien acordat, en un camió. Eren molt a prop de la frontera, però el mugalari s’equivocà i allò fou el començament del desastre. «Aquella nit feia fred, un fred terrible», recorda Ibargutxi. «Quan enfilàrem muntanya amunt, de matinada, plovia. Un de nosaltres havia calculat que, en una mitja hora, seríem a la frontera, a la banda d’Urepele. Ens ficàrem en aquella muntanya freda amb una simple camisa i unes tristes sabatilles.»
Era el 6 d’abril. El primer pic que la Guàrdia Civil disparà ferí Manuel Isasa, a la mà. El detingué i els altres es dispersaren. Aleshores començaren a sentir el «fred de debò»: eren les preses d’aquella cacera. «Caminàrem muntanya amunt i muntanya avall, del tot perduts. Trobàrem un riu i avançàrem a les fosques ficats en aigua freda fins a la cintura. No sortírem del riu fins que clarejà, i aleshores ens adonàrem que al costat hi havia un caminoi. Continuàrem avançant fins que veiérem un cartell. No férem gaire cosa més, allà mateix teníem la Guàrdia Civil esperant.» La pena d’Ibargutxi és palesa.
Un bassiot negre
Gesalaga caminà per altres camins d’aquest laberint de faigs i, tot i que allargà unes hores aquella llibertat precària, tingué el mateix final. «Era abril, però l’abril d’aleshores. Aquella primera nit era negra; estava nuvolat i record que ens esgarrinxàrem amb les tanques, ens férem ferides amb filferros. En Karmelo Garitaonandia era amb mi i se li acudí que ens posàssim fulles de faig dins la camisa, per mantenir una mica la calor. Vèiem cartells i arrencàvem a córrer a mirar si estaven en francès. Però no, sempre hi posava coto de caza. De sobte clarejà i, per a nosaltres, fou com un alleujament; per a la Guàrdia Civil, però, era un gran avantatge per caçar-nos. Finalment, baixàrem cap a Luzaide i ens caigueren a sobre un parell de Land Rovers. Quan ens escorcollaren notaren les fulles sota la camisa. En sentir el soroll, feren un pas enrere i ens apuntaren, nerviosos. «Són fulles!», els vaig dir, cridant, dos o tres pics: «Mi sargento, ¡son hojas!» Per ventura no era sergent, però tant em feia.»
El 8 d’abril ja els havien enxampat a tots, menys a quatre fugitius i un membre de l’escamot. Quan es tornaren a reunir no faltaren les llàgrimes, com recorda Ibargutxi. «Aquella trobada fou trista. Ens dugueren a la presó de Pamplona. Em ficaren en una cel·la i, tan bon punt hi vaig entrar, em vaig ajeure a terra, tal com estava, amb els pantalons esguerrats, la camisa igual, brut com una guilla. Estava trencat físicament i mental i vaig esclafir a plorar fins que em vaig adormir. Em vaig despertar 24 hores després, més o menys, i primer de tot vaig demanar dutxar-me. Record com em queia l’aigua sobre el cap i com es feia un bassiot d’aigua negra als peus.»
Quan els detingueren no reberen maltractaments, i allò fou una sorpresa, tant per a Ibargutxi com a per a Gesalaga. «A mi, m’oferiren un entrepà», diu Gesalaga. «Era de sardines de lata, i em demanaren si volia vi. «I tant!», vaig respondre. Si el volia blanc o negre. I, escolta, no era broma. «Dugueu el negre i tot el que tingueu», els vaig dir. Per ventura qualcú dels que havien detingut un o dos dies abans rebé llenya, però, pel que jo sé, el tracte fou correcte.»
Quan els dugueren a la caserna d’Auritz (Navarra), Ibargutxi pensà que els tuparien «de valent». «En arribar, els guàrdies civils feren una mena de passadís. A la porta hi havia un parell d’oficials i després de llançar-nos una mirada de menyspreu es feren a un costat perquè entràssim. Ens donaren una manta vella; quin aspecte devíem fer! Alguns tenien qualque os trencat, els pantalons rebentats... Ens interrogaren, però sense cops.»
Després de passar per les presons de Pamplona i Carabanchel (Madrid), durant els dies següents els dugueren a Puerto de Santamaría (Cadis). Allà, tan bon punt arribaren els ficaren en cel·les de càstig durant tres mesos. Un any després, però, sortiren en llibertat, gràcies a la Llei d’amnistia.
L’altra fugida
La fugida de Segòvia fou l’abril de 1976, però un any abans n’hi havia hagut un altre intent. Aquest, però, fracassà, per l’avís de l’infiltrat Mikel Lejarza, El Lobo. Aquell primer túnel el feu el mateix Gesalaga, quan Franco encara era viu, l’any 1975. «Tinguérem molta sort, perquè, en fer el forat, trobàrem un espai tancat on deixar la terra. La qüestió era agafar el cisell i el martell i posar-hi ganes. Al martell, hi posàvem un drap, per esmorteir el renou, i endavant. El risc més gran era que hi hagués un recompte extraordinari.»
El seu company Ibargutxi diu que el primer intent fou abans dels afusellaments de Txiki, Otaegi i els tres del FRAP. «Aleshores érem 52 a la llista per fugir. No tocàrem el dos per un parell de dies. El 31 de juliol de 1975 enxamparen a Madrid el grup que l’estava preparant a fora. Assassinaren Josu Mujika mentre preparava la fugida. Fou cosa d’El Lobo. Era al mateix grup que Mujika i donà l’avís. Allà mateix agafaren les fotografies dels que havien de fugir, ja que calia fer documentació falsa per a cadascun. El pla era anar a Portugal.»
Gesalaga i Ibargutxi eren de la VI Assemblea d’ETA. «Al primer intent, la majoria dels que érem a la presó érem troskos», explica Gesalaga. «I els poli-milis devien anar a la par, més o menys. Organitzàrem l’operació plegats. La fugida de 52 persones no és cap broma. Els catalans també hi eren. Al segon intent, almenys tres, i després, al darrer moment, s’hi sumà n’Oriol Solé. També n’hi havia un del PCE, però hi renuncià. Cada grup prenia la decisió d’intentar-ho o no.»
«Nosaltres també tinguérem alguns vaivens amb la direcció», admet Ibargutxi. «Sortir o no, hi hagué debat amb els de fora. Alguns no veien clara l’oportunitat de la fugida. Franco ja era mort i s’intuïa que vindria la democràcia. Però tururut! El forat estava fet i nosaltres ho teníem clar. Hi havia pressa. A causa del primer intent, era possible que ens duguessin a Sòria. El forat era allà, no se n’havia de parlar més.»
Ibargutxi fa una darrera reflexió, amb la mà sobre la pedra en homenatge a Solé, al puig Atalozti: «Hem fet una passejada bonica; feia temps que no veníem. Don voltes a com pot esser que hagi passat mig segle des de llavors, com és que encara som aquí, en aquest entorn on mataren n’Oriol Solé. La majoria de nosaltres també caiguérem; aquella fugida fou un fracàs. Sortosament, quatre companys aconseguiren la llibertat. Els altres passàrem un any més a la presó. Però, a la vegada, aquest fracàs serví enormement per estendre la reivindicació de l’amnistia.»
Gesalaga posa el darrer punt a aquests pensaments: «Com el procés de Burgos, la fugida de Segòvia va esser una fita en la nostra història. Estàvem —i estam— orgullosos del que férem, fins i tot si per a la majoria fou un fracàs.»
NOTES:
El títol fa al·lusió al poema de Xabier Lete Ihes betea zilegi balitz (Si la fugida total fos legítima). (N. del tr.)
'Mugalari': persona que ajuda a travessar la frontera. (N. del tr.)
Berria, 31 de març de 2026