Xavier Antich (Òmnium) advoca per construir la unitat nacional dels Països Catalans: «És un repte urgent i necessari»

Per la unitat dels Països Catalans. Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, ha publicat un article de tribuna oberta al diari El Món en el qual advoca per la construcció nacional de tot el territori de parla catalana. Amb el títol Països Catalans o cantonalisme, Antich parteix de les reflexions fetes l’any 1984 per Joan Fuster per a concloure que «no ens podem permetre quaranta anys més sense abordar aquest repte que, en termes nacionals, és urgent i necessari».

Segons Antich, «els Països Catalans són una realitat lingüística, cultural, històrica i territorial: l’afirmació és tan inapel·lable com ho és que tampoc, en les darreres dècades, no hem estat capaços d’articular-nos de manera conjunta en cap dels quatre aspectes. Només hi ha hagut vertebració en l’àmbit universitari, amb la Xarxa Vives d’Universitats, i, només en algunes iniciatives de la realitat associativa de la societat civil. Tanmateix, a hores d’ara, els Països Catalans no són una realitat política, ni econòmica, ni comunicacional, ni social. O no ho són encara».

Per a Antich, «són molts i molt diversos els factors que permeten explicar per què s’ha avançat tan poc en la vertebració dels Països Catalans i en la consolidació d’aquest marc com a referència. Podem identificar tres grans tendències que alimenten la dispersió entre els territoris del domini lingüístic i que dificulten que els Països Catalans puguin avançar en aquelles realitats en què encara no són prou consolidats». «La primera és el divisionisme i l’aïllacionisme, la principal estratègia d’aquestes dues grans màquines centralitzadores que són l’estat espanyol i l’estat francès, i que opera en l’àmbit polític, institucional i territorial, però també des del punt de vista lingüístic, comunicacional i d’infraestructures», ha explicat.

Així, segons Antich, «es fragmenta el territori; se’l dota d’estructures institucionals regionals o autonòmiques sense capacitat d’articular-se entre si; es treballa per fragmentar la unitat lingüística; es bloquegen les possibilitats de construir estructures comunes (per exemple, en l’àmbit comunicacional); s’impedeix qualsevol articulació eficaç pel que fa a infraestructures (com les ferroviàries). L’Estat espanyol i l’estat francès, ara com ara, són el principal i més poderós obstacle en contra dels Països Catalans».

La segona, segons el president d’Òmnium, «és el secessionisme, que opera com una quinta columna des de l’interior de cadascun dels territoris dels Països Catalans, impulsant i afavorint la desconnexió de la resta dels territoris catalanoparlants». «Fonamentalment, opera a través de dues vies complementàries: una és la institucional, com els atacs a la llengua catalana orquestrats des de la Generalitat valenciana, des del Govern de les Illes Balears i de l’Aragó, o des dels tribunals de Tolosa o Montpeller. L’altra, és la social, i s’expressa a través del foment de l’anticatalanisme al País Valencià, les Balears, la Franja o la Catalunya Nord».

Per a Antich, la tercera «és el regionalisme o el que, reprenent una afortunada caracterització de Joan Fuster, podem anomenar cantonalisme, que afecta aquelles posicions nacionalistes, sobretot al Principat, el País Valencià o les Balears, que, tot i que defensen i treballen per la llengua i la cultura catalana, fins i tot per avançar en termes nacionals, ho fan en termes regionals: a Catalunya, ignorant la Catalunya Nord i la Franja, però també el País Valencià o les Illes, i per descomptat Andorra o l’Alguer; al País Valencià, ignorant les Illes o el Principat i per descomptat la Catalunya Nord i Andorra; i així successivament».

Tanmateix, segons es demana Antich, «es pot defensar adequadament la llengua catalana o l’escola en català només a un dels territoris dels Països Catalans, ignorant la comunitat de deu milions de parlants potencials del domini lingüístic? Es pot treballar per la cultura catalana només des d’una part del territori? Es poden defensar unes millors infraestructures, com les ferroviàries, regionalitzant les reivindicacions? Es pot treballar per enfortir un espai comunicacional propi renunciant als quinze milions de ciutadans que viuen als Països Catalans? Es pot defensar una millor fiscalitat renunciant d’entrada a articular una posició compartida entre diferents territoris?».

«Totes aquestes són preguntes retòriques, com és fàcil d’imaginar. En aquest nivell, el diagnòstic de Fuster continua sent inapel·lable: separats, som més febles. Units, podem ser molt forts», ha assegurat alhora que ha reclamat «deixar de pensar els Països Catalans com a concepte per tornar a treballar pels Països Catalans com a projecte».

Des d’Òmnium Cultural, segons Antich, «atenint-nos als nostres àmbits específics de treball, tenim clar que els fronts prioritaris són quatre, i són justament en els que estem treballant: la llengua, la cultura, la creació d’imaginaris compartits i la construcció nacional. Per començar. Per a Òmnium, aquest és un objectiu estratègic, que articulem en el marc de la Federació Llull, amb Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, però també amb Cultura Activa d’Andorra, Òmnium Catalunya Nord i Òmnium Cultural de l’Alguer».

I, en tots aquests fronts caldria, segons Antich, «a més de la necessària defensa enfront dels atacs, que hauria de ser compartida, treballar per articular estratègies compartides per avançar, de manera constructiva i propositiva. No podem passar tota la vida defensant-nos, ni esmerçar tota l’energia en la reacció; cal avançar, perquè qualsevol avenç en l’enfortiment ens protegeix més que la millor defensa reactiva».

En aquest sentit, Antich s’ha mostrat prou cntundent, «no pot haver construcció nacional, pròpiament dita, si no abasta el conjunt dels Països Catalans», alhora que ha reivindicat que «l’autèntica lluita compartida que tenim per endavant, els anys que venen, i que hauríem d’assumir com a pròpia tants agents com sigui possible, és l’articulació nacional en clau de Països Catalans per a la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, la cohesió social, els drets civils i polítics, i els drets nacionals». «No ens podem permetre quaranta anys més sense abordar aquest repte que, en termes nacionals, és urgent i necessari. Renunciar-hi sabem el cost que té», ha sentenciat. Podeu llegir sencer l’article d’Antich a El Món a través del següent enllaç.