Anàlisi del moment polític de Mallorca i Menorca
Aquests últims mesos, veiem com l’organització popular reneix i s’estén amb força arreu dels Països Catalans. Coincidint amb la lectura de les companyes d’Endavant, aquest últim any i mig hem assistit, participat i protagonitzat una època marcada pel repunt mobilitzador, que ens situa a les portes del nou cicle polític que haurem d’enfrontar. En aquest, els moviments populars i l’esquerra anticapitalista hem començat a abandonar la posició resistencialista dels últims anys per reprendre la iniciativa i la combativitat política i, sobretot, per estendre-la arreu del país. Ho hem vist amb les mobilitzacions antisionistes de principi de curs, on vam desbordar places i carrers assenyalant els responsables i els còmplices del genocidi del poble palestí; les concentracions antiimperialistes dels últims dos mesos, on hem clamat per la sobirania i l’autodeterminació dels pobles del món; les manifestacions massives per defensar el nostre territori, combatent la turistificació, l’explotació i l’especulació del nostre sòl; o les dinàmiques per defensar la unitat lingüística del català, promocionant-ne l’ús arreu dels Països Catalans.
I si tot això ha estat possible ha estat perquè la joventut, colze a colze amb les companyes de l’Esquerra Independentista i del moviment popular, hem reprès la primera línia política. Les brigades juvenils per la Dana, el Correllengua Agermanat, l’organització estudiantil a instituts i universitats o la confrontació directa contra el feixisme de personatges com Vito Quiles, Vox o Núcleo Nacional, formen part d’una llarga llista d’exemples que confronten la narrativa reduccionista d’una joventut despolititzada i desmobilitzada, fins i tot apàtica, davant una conjuntura nacional i internacional cada cop més frenètica i brutal. Així, tot i que és cert que l’onada reaccionària està atraient un sector de la joventut catalana, també hi ha un gruix important d’aquesta que continua situant-se en un espai ideològic diametralment oposat (tesi que es verifica amb el creixement objectiu de l’organització juvenil revolucionària a tot el país).
Des del nostre àmbit d’actuació, Arran, l’organització juvenil independentista, socialista i feminista dels Països Catalans, xerram no només de la consolidació de projectes i espais històrics del teixit juvenil del país, com és el cas de l’assemblea de Mallorca, sinó la creació de noves iniciatives polítiques en territoris estratègics, com el nucli d’Arran Menorca. I és que, com demostra l’èxit de la prediada juvenil del 31 de desembre d’enguany, l’articulació de la campanya contra el macrodesnonament de l’Antiga presó de Palma, la mobilització massiva per l’habitatge a Maó, o les campanyes i accions de denúncia contra la turistificació i el capital rendista; les nostres illes no són una excepció de la tendència nacional. Per això, enmig d’una ofensiva espanyolista i reaccionària que busca salvaguardar un model socioeconòmic socialment insostenible i ecològicament depredador, les joves mallorquines i menorquines veiem com el moment polític a les dues illes possibilita nous horitzons d’emancipació i possibilitats d’organització i mobilització popular.
Per tots aquests motius, entomam amb orgull i humilitat el repte de mirar enrere per apuntar al futur, esmolar les eines i sumar-nos al combat per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Aquesta és la millor contribució que, des del nostre racó de la mediterrània, podem fer a la llibertat de la humanitat i dels pobles del món.
MALLORCA
Mallorca ha estat i és una illa de lluites. Ja al segle XVI trobam l’exemple de Les Germanies del 1521, una revolta social armada de menestrals i pagesos per combatre la corrupció nobiliària i el deute públic que asfixiava les classes populars, que evidencia el llarg fil roig de lluita i resistència del poble treballador mallorquí.
Si avançam al present, veiem que, d’ençà que l’administració franquista va decidir vendre’ns al capital turístic per blanquejar el règim, la lluita en defensa del territori ha estat l’eix central de mobilització de l’illa. Així, entre els anys 70 i 80 foren moltes les persones que s’organitzaren per intentar salvar molts indrets naturals que començaven a ser devorats per construir l’illa de postal que han anat inventant amb els anys. Salvem el Trenc, Salvem Cala Montdragó, Salvem la Punta de n’Amer, etc. Foren molts els salvem que no es van poder salvar, però aquells anys també vam descobrir que organitzades i desobeint podíem aconseguir victòries col·lectives. La més sonada i la que totes recordam amb orgull és La Dragonera, aquella petita illa que si no hagués estat ocupada per un grup de joves de Terra i Llibertat i Talaiot Corcat ara seria una urbanització per a rics.
A partir dels anys noranta, però, aquestes dinàmiques de lluita agafaren una perspectiva més global. Ho vàrem veure amb les mobilitzacions Qui estima Mallorca no la destrueix del 2004 i Salvem Mallorca del 2007, on desenes de milers de persones ompliren els carrers per defensar la dignitat de la nostra illa.
Gràcies a tots aquests col·lectius i mobilitzacions, avui dia, la lluita en defensa del territori, es manté més viva que mai. Aquests darrers estius hem presenciat nombroses manifestacions contra la turistificació, apuntant directament a l’arrel del problema, el capitalisme, per proposar un canvi radical del model socioeconòmic de Mallorca, que, necessàriament, ha de passar per la planificació racional dels recursos humans i naturals de què disposam.
El TIL, la caiguda d’en Bauzá i 8 anys de pacte de progrés (el suposat govern del canvi).
A Mallorca, el català sempre ha estat al centre de la diana dels atacs espanyolistes: ja hi va estar amb els decrets de Nova Planta i hi ha continuat estant als segles contemporanis. Aquestes ofensives, juntament amb els intents (fallits) del secessionisme lingüístic mallorquí per situar-se com una opció política viable, promocionen els processos d’espanyolització i la folklorització de la nostra cultura, amb els objectius de reforçar l’Estat espanyol i de subordinar la classe treballadora mallorquina als interessos del capital del sector turístic.
Un camp de batalla, malauradament recorrent, a casa nostra, és l’educatiu. Ja fa 13 anys que el govern del PP, amb Bauzá com a president, va aprovar la denominada llei TIL (Tractament Integrat de Llengües), un intent de reformar l’ensenyament de les llengües a l’educació pública de les Illes promovent l’ensenyament de les matèries a les escoles en tres idiomes: català, castellà i anglès. L’entrada de l’anglès com a llengua pròpia dintre de l’educació es materialitzava en una reducció d’hores del català mentre mantenia la mateixa presència de la llengua castellana. Aquesta mesura, que s’aplicava principalment als centres públics, s’emmarcava dins d’un model educatiu que pretenia, segons els seus defensors, millorar la formació dels estudiants (especialment en idiomes), en un context cada vegada més globalitzat. No obstant això, el que es va presentar com una oportunitat de modernització del sistema educatiu es va convertir ràpidament en un punt de fricció.
La reacció davant aquesta nova llei va ser gairebé immediata. La decisió de l’executiu Bauzá va ser vista per molts sectors com un atac a la llengua i la cultura pròpies de les Illes. Ràpidament, grups com l’assemblea docent, associacions de famílies i diversos col·lectius lingüístics, van començar a mobilitzar-se en contra, demanant-ne la derogació immediata. Els docents, que ja mostraven el seu descontentament amb les nefastes condicions laborals del sistema educatiu insular, van veure en aquest paquet legislatiu una imposició que afectava directament l’ensenyament de la llengua catalana. Amb tot això, es varen convocar manifestacions i concentracions arreu de l’illa i es van començar a estendre les famoses camisetes verdes de «crida per una educació pública de qualitat». Aquestes manifestacions, sobretot la de Palma, van tenir tal magnitud que van arribar a paralitzar l’inici del curs escolar amb la coneguda vaga indefinida. Aquestes mobilitzacions van intentar ser sufocades amb repressió, amb desenes d’encausades arreu de l’illa. Un clar exemple van ser els encausats de la conselleria, un grup d’estudiants i professors de l’Assemblea UIB (entre els quals s’hi trobaven membres de l’Esquerra Independentista de Mallorca), que van ocupar la Conselleria d’Educació com a protesta per les retallades al sector educatiu, que es traduïen directament en la pujada de preus, la reducció de personal, els límits de places, els atacs contra la llengua, etc. O també, les quatre persones detingudes a Bunyola concentrades a favor de la llengua, contra les retallades socials i contra el tancament de l’Hospital Joan March.
En aquest cicle polític la societat mallorquina va demostrar la seva unitat en la defensa de la llengua catalana al marge de la política institucional i va aconseguir tombar el TIL i el govern del Partit Popular.
D’aquesta manera, en les eleccions del 2015 el Partit Popular va sofrir una important derrota electoral. Aquest nou escenari va possibilitar que els partits de l’oposició, el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca i Podem, que s’havien oposat al TIL acusant el Govern de Bauzá d’imposar un model autoritari sense el suport de la comunitat educativa ni de la societat en general, formessin una coalició i accedissin al govern.
Tanmateix, després de dues legislatures al capdavant de l’executiu insular, la realitat és que les grans expectatives de canvi no s’han traduït en un veritable procés de transformació per a la societat mallorquina. Tot i algunes modificacions superficials i canvis normatius, l’executiu va mantenir una línia econòmica estructuralment continuista. De fet, la seva submissió a Madrid i als interessos del lobby hoteler demostren que, tot i les aparents promeses de «turisme sostenible», van continuar prioritzant els interessos econòmics de les grans empreses i el sector privat (un exemple evident d’aquesta deriva va ser la construcció de l’autopista Llucmajor-Campos, que ha accelerat la destrucció del sòl rústic al Migjorn i el Llevant), desatenent les necessitats reals de la classe treballadora de Mallorca, cada cop més empobrida i precaritzada.
Aquest enfocamentdel govern del canvi va deixar intactes els grans reptes de les Illes que, deu anys després continuen més presents que mai. En aquest sentit, analitzam que els dos temes principals que han marcat el debat social i polític de Mallorca les dues últimes dècades han estat el creixement turístic desmesurat i l’ús del català.
Pel que fa al sector turístic, després de la crisi econòmica de 2008, la recuperació econòmica de les Illes va estar estretament lligada a la dependència del turisme. Les expectatives de canvi del nou govern de coalició apuntaven a una major regulació del sector, amb l’objectiu d’evitar l’excés d’oferta, «millorar-ne» la sostenibilitat i evitar la sobrecàrrega dels recursos naturals. Tot i les promeses de regular l’excedent de turistes que arriben anualment a Mallorca, les polítiques ineficients del nou govern no van aconseguir frenar l’expansió desmesurada del sector. L’arribada massiva de visitants ha augmentat any rere any, acompanyada d’un creixement descontrolat d’habitatges turístics i de l’aparició de nous hotels. Com indica el darrer informe de Terraferida, només entre 2015 i 2024 s’han urbanitzat 15 km2 de sòls rurals, la mateixa extensió de Cabrera o sis vegades la superfície de Sa Dragonera.
En aquest sentit, cal assenyalar que, tot i les mentides i el xantatge que esgrima la patronal turística, el sector concentra un dels models ocupacionals amb pitjors condicions salarials i laborals (contractes fraudulents, externalitzacions, flexibilitat extrema, etc.), una realitat que el jovent mallorquí coneixem de primeríssima mà. Però això no acaba aquí. Tal com analitzàvem a la campanya "Amb el turisme sortim perdent", la turistificació augmenta els processos d'especulació turístico-immobiliària, que és tornen cada cop més violents, mentre consoliden les dinàmiques gentrificadores. L’alt cost de la vida ens complica, o directament expulsa, de casa nostra, alimentant la substitució lingüística i l'espanyolització de l'illa. Alhora, degrada i espolia els nostres recursos, alimenta el canvi climàtic i agreuja la crisi ecosocial, destruint zones naturals per donar pas a zones turístiques. Segurament, el cas més paradigmàtic d’aquest espoli és la restricció en l’ús i accés de l’aigua durant l’època estival (que cada cop té més onades de calor extrema). Tot i que aquesta limitació és producte de la sobresaturació turística, esdevé una mesura que castiga les classes populars mallorquines mentre deixa impune la mateixa indústria que la provoca.
L’altre gran tema de preocupació de la societat mallorquina sempre ha estat l’ús del català. Després de la crisi del TIL, la llengua ha continuat sent un àmbit de gran divisió. El govern de coalició va assumir la tasca de derogar la reforma educativa de Bauzá i va restaurar el català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Això va ser vist com una victòria per aquells que defensaven la protecció i promoció de la llengua catalana a les Illes. Tot i així, la realitat de la societat mallorquina sempre ha sigut més complexa. La «convivència» del català amb el castellà va seguir, i continua siguent, un punt de conflicte, sobretot, amb els sectors més conservadors, però també entre alguns més progressistes i espanyolistes. A més, durant el govern del PSIB mai es va arribar a aconseguir el consens social sobre la normalització lingüística a Mallorca, ni a totes les Illes.
En els aspectes més socials, tot i les promeses de millorar les condicions de vida dels ciutadans, especialment pel que fa a l’habitatge i la igualtat social, els resultats han estat decebedors. La problemàtica de l’accés a l’habitatge a Mallorca continua sent una de les més greus, especialment per als joves i els sectors més precaritzats de les classes populars. Mentre que els turistes continuen comprant i venent l’illa, la classe treballadora mallorquina intenta sobreviure com més bé pot en un context que, dia a dia, es complica més.
Onada de polítiques reaccionàries del govern PP i VOX
L’acord de governabilitat entre el PP de Prohens i VOX ha marcat un canvi de rumb institucional que incideix directament en la gestió de la vulnerabilitat social, els drets de les persones migrants i la pervivència de la llengua pròpia.
Amb el nou executiu, l’acció i el discurs institucional han virat cap a una agenda reaccionària, espanyolista i xenòfoba, que vincula immigració i inseguretat, utilitzant-la com a eina de desgast polític. Aquest viratge es va fer extremadament evident amb l’aprovació dels Pressupostos del 2025. Allà, a instàncies de VOX, el Govern va incloure partides (amb un cost estimat de 700 euros per prova) per realitzar estudis dentals a les joves migrants que arriben en pasteres per verificar la seva edat. La deshumanització i la criminalització de la pobresa i de les persones migrants, però, no és exclusiva del Consell. A l’Ajuntament de Palma, PP i VOX segueixen aquesta mateixa estela, iniciant un procés per desallotjar i posteriorment esbucar l’antiga presó de la carretera de Sóller, on viuen unes 200 persones en situació d’extrema vulnerabilitat. L’operatiu, que inclou un fort desplegament policial per identificar les residents, ha estat criticat per la manca d’alternatives residencials reals per a les afectades. També el Parlament Balear i el consistori de la capital han aprovat iniciatives per prohibir l’accés amb burca a edificis públics. Tot i que es defensa com una mesura per la igualtat de la dona, els sectors polítics opositors ho han considerat una estigmatització de la comunitat musulmana, especialment quan no hi ha dades que indiquin que l’ús d’aquestes peces sigui un problema real en els serveis municipals.
Sota el pretext de la «lliure elecció», s’han iniciat polítiques que busquen desmantellar el consens històric sobre el model lingüístic balear. En aquest marc, s’ha impulsat un «Pla pilot voluntari de lliure elecció de llengua» que permet separar les alumnes per idioma en matèries troncals com Matemàtiques o Medi. No obstant això, el pla ha estat considerat un fracàs social: només l’11% dels centres (majoritàriament concertats) i tan sols un 5% de les alumnes s’hi han adherit. Així mateix, la UIB ha advertit que aquesta proposta no té fonament pedagògic i vulnera la cohesió social. Pel que fa a les accions que impacten directament en la llengua, per primera vegada a la història el Consell de Mallorca ha eliminat les subvencions nominatives a l’Obra Cultural Balear (OCB) i a Joves de Mallorca per la Llengua. Aquesta retallada, que també ha afectat la Setmana del Llibre en Català, s’interpreta com un intent directe de debilitar el teixit associatiu que defensa la llengua catalana a l’illa i, per extensió, a les defensores de la cultura pròpia.
Aquesta ofensiva contra la identitat cultural es complementa, en l’àmbit de l’ordre públic, amb un seguit de detencions registrades aquest any. La instrumentalització del monopoli de la violència que han obtingut les institucions s’ha convertit en un pilar fonamental de la nova gestió política. De la mà de les forces d’ocupació, l’status quo desenvolupa tot un mecanisme de protecció institucional davant el qüestionament social. D’una banda, l’episodi de la plaça de toros de Palma (agost 2025) demostra el blindatge d’actes vinculats a la tradició espanyolista davant les veus crítiques. La Policia Nacional va detenir-hi a una militant i la va posar a disposició judicial per desobediència. L’afectada va denunciar una «detenció política» per silenciar la dissidència en un acte protegit institucionalment i va iniciar accions legals contra els agents per detenció il·legal. D’altra banda, els arrestos de membres dels col·lectius socials en les protestes per la llibertat de Palestina no són fets aïllats, sinó que reflecteixen una voluntat de monitoratge i desarticulació dels moviments juvenils organitzats. Aquests fets suggereixen una alineació de les polítiques de seguretat amb l’agenda ideològica de la ultradreta.
Finalment, el canvi de data de la Diada de Mallorca pel govern de Marga Prohens va ser una decisió que va intensificar la divisió política i social de les Illes. Mentre que el PP va justificar la mesura com una manera de modernitzar la celebració i construir una identitat més integradora, aquest canvi sols respon a un intent de dissolució de les arrels pròpies de l’illa i un esborrament de la història mallorquina. El trasllat de la Diada del 31 de Desembre al 12 de setembre, juntament amb la derogació de la Llei de Memòria Històrica el 10 de març de 2026, són una venjança política i de classe, i constitueixen l’enèssim intent d’esborrar Mallorca de la seva identitat i dels Països Catalans.
El paper de l’Esquerra Independentista a Mallorca
L’Esquerra Independentista a Mallorca (EIM) ha sigut i és un dels eixos principals del moviment popular de tota l’illa. Des de fa més de 20 anys, les diferents organitzacions lluiten diàriament al carrer, als llocs d’estudi i feina dels pobles i barris. Més de 20 anys de lluita on el jovent ha confrontat, confronta i confrontarà el sistema capitalista i totes les seves opressions. Hi hem estat, hi som i hi serem. Hem estat a les vagues del TIL, en les mobilitzacions per la defensa del territori, contra la turistificació, en les mobilitzacions feministes i organitzant el primer orgull LGTBIQ+ de l’illa, en el cas confeti, en les feministes encausades, cada primer de maig i cada 31 de desembre.
Després d’anys de lluita, manifestacions, accions, judicis i repressió contra la joventut treballadora, el jovent independentista continuam organitzant-nos arreu de Mallorca; i ho fem conscients que la unitat popular sempre ha sigut l’eina principal per combatre l’espanyolisme i l’extrema dreta i aconseguir la independència, el socialisme i el feminisme.
MENORCA
Menorca en el mercat dels imperis: de la conquesta a l’ocupació permanent
Per entendre la Menorca d’avui dia, cal entendre la seva història i la diferenciació d’aquesta en comparació amb les altres illes dels Països Catalans. L’illa des de l’antiguitat ha funcionat com a un punt clau de les rutes comercials i militars de les diferents dominacions que ha patit. Aquesta realitat va forjar una població oberta al món i amb contacte permanent amb l’exterior, fent del port de Maó el motor econòmic i intel·lectual de l’illa, però també provocant el setge constant dels diferents regnes que buscaven controlar la Mediterrània. Pel tractat d’Utrecht (1713) es va veure subjugada a l’administració britànica, fet que va permetre la modernització i el manteniment de les estructures pròpies, mentre la resta del país es veia esclafat pels decrets de Nova Planta. El període britànic va servir com a germen de la industrialització posterior i de la mateixa consciència política menorquina. Amb el retorn a l’ocupació espanyola, aquesta dignitat va esclatar amb la revolució menorquina de 1810, quan la població es va aixecar en armes contra un Estat que pretenia imposar el retrocés dels seus drets.
L’acumulació de capital per la burgesia menorquina duta a terme a través del comerç britànic va produir una industrialització ràpida i escampada per tota l’illa. Aquest procés va dotar tant a les ciutats com als pobles interiors d’una intensa activitat productiva, majoritàriament de calçat i bijuteria. Aquesta massa social conscient va impulsar una xarxa d’escoles laiques pionera a l’Estat, que seguien les tesis de l’escola moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquestes van exercir de contrapoder real davant l’Estat espanyol, que intentava sotmetre la classe treballadora mitjançant el dogma i el control moral de l’Església. Aquesta conscienciació i orgull obrer es va exemplificar en la fidelitat incondicional a la Segona República fins al febrer de 1939. Amb la pèrdua de la democràcia, la dictadura va veure la necessitat de disciplinar i castigar aquesta illa roja i rebel. Menorca va patir un desmantellament sistemàtic de tota memòria industrial i sindical, a través de l’espanyolització de l’illa i amb l’Església com a braç executor. Aquesta repressió no va ser només política, sinó també econòmica: es va deixar morir la Menorca productora per donar-ne pas a una d’oci i submissió.
Amb la Transició va néixer un nou òrgan governamental que prometia sobirania, però que va acabar sent la continuació de la subordinació colonial. Creat el 1978 i constituït oficialment el 1979, el Consell Insular de Menorca, suposa l’estructura fantasma que lluny de ser una eina per les menorquines, s’ha convertit en una gestoria de la precarietat. Aquesta incapacitat institucional es veu accentuada en la doble centralització, respecte a Palma i Madrid, que impedeix a la població poder decidir sobre el seu propi territori. Les decisions vitals, com la gestió dels ports i aeroports, l’habitatge o el transport, es veuen segrestades per poders forans, mentre que el poder a l’ombra de la CAEB (patronal) i de l’Església, heretat del franquisme, colpeja constantment la veu i els drets del poble.
Aquesta submissió no és només administrativa, sinó també física i estratègica. La presència de les forces d’ocupació en parts del territori funciona com el segell colonial definitiu. Aquesta s’ha vist recentment agreujada amb la declaració del port de Maó com a base militar de l’OTAN el 2024. Davant aquesta imposició, la societat menorquina ha estat incapacitada de mostrar una negació a l’estada d’aquesta organització criminal i imperialista. La quasi nul·la resposta és la demostració de la victòria de la domesticació perpetuada per l’Estat espanyol; un procés d’anul·lació política que ens ha convertit en un subjecte passiu, incapaç de concebre un futur que no passi per ser una colònia turística pel capital estranger i el militarisme forà.
El català com a vehicle de cohesió política i social
El català ha estat històricament la llengua de la classe treballadora menorquina, mentre l’administració i la burgesia empraven llengües foranes, al camp i a les fàbriques la parla pròpia resistia els constants atacs espanyolistes. L’illa és un dels territoris on més es preserva la llengua, tanmateix, de mica en mica, com passa a la resta dels Països Catalans, l’ús social de la llengua comença a disminuir. En ser una societat molt reduïda i, per tant, tancada, s’ha desenvolupat la idea del català a casa i el castellà a l’esfera pública i amb la gent de fora, és a dir, la diglòssia autoimposada fruit de l’ocupació espanyola.
Aquesta aprofundeix en la folklorització i l’autoodi lingüístic, un procés que assoleix el seu paroxisme amb el nomenament de Joan Pons Torres com a conseller de Cultura i Educació. Ultra antivacunes i defensor d’un secessionisme lingüístic sense base acadèmica, seguint així l’estratègia estatal de fragmentació nacional. En la darrera enquesta a la joventut de les Illes Balears (IBJOVE), la de 2022, es va fer evident, una vegada més, que Menorca és l’illa on més català es xerra, no obstant açò, només ho fa un 37,7% dels joves (entre 15 i 34 anys). Aquestes dades són la conseqüència d’anys d’ofensiva espanyolista que mitjançant el segrest de les institucions retalla el català en totes les esferes de la vida pública.
De la fàbrica al balneari: la subordinació de l’illa als interessos del capital turístic
L’existència d’una economia alternativa real, el teixit industrial, conjuntament amb l’ocupació de part de l’illa per part de l’exèrcit, van provocar una urbanització i turistificació molt més pausada en comparació amb Mallorca i Eivissa. No va ser fins l’any 1969, amb la inauguració de l’aeroport de Menorca, que va arribar el boom urbanístic i del ciment a Menorca. Aquest sobre creixement va patir una aturada per culpa de la crisi del petroli de 1973, que va donar temps als menorquins per reflexionar i organitzar-se en contra de l’explotació de la seva illa, veient el que aquest creixement estava provocant a les seves illes germanes. Va ser aquest any que va néixer el GOB, eix central de l’ecologisme i la defensa del territori. Ràpidament, va aconseguir les seves primeres victòries amb mobilitzacions històriques per a un territori de 50.000 habitants. Aquestes mobilitzacions i victòries van aconseguir fites com la proclamació de part del territori dins la Llei d’Espais Naturals (1991) i la declaració de l’illa com a Reserva de la Biosfera (1993) per la UNESCO. Unes fites que han projectat una imatge exterior d’un paradís protegit de la massificació; una façana que, si bé va ser un escut real durant dècades, avui dia ha estat cooptada pel sistema i s’ha convertit en un reclam de màrqueting per alimentar el consum massiu de l’illa i ocultar l’explotació del territori.
La realitat actual sembla haver traït el llegat de tota aquesta lluita, Menorca s’ha vist subjugada completament a un model on el turisme representa més del 80% del Valor Afegit Brut. Els darrers vint anys s’ha patit un desmantellament sistemàtic de tota alternativa econòmica sobirana que no estigui lligada al sector serveis, fomentant un monocultiu asfixiant. La construcció ideològica i discursiva de la indústria turística que assenyalàvem a Mallorca, aquella que legitima el turisme, al·legant que aquest aporta benefici a tota la societat, s’ha introduït dins les classes populars, provocant que aquesta no sigui capaç de veure un futur que no passi per la completa venda al capital estranger. Aquesta dependència total genera una desertificació econòmica durant l’hivern que agreuja les desigualtats i erosiona el teixit social. Menorca ha deixat de ser un lloc per viure-hi i s’ha convertit en un lloc de consum: la combinació de feines precaritzades i el segrest de l’habitatge pel sector turístic impossibilita l’emancipació dels joves en la seva pròpia terra. Açò evidencia la necessitat d’un projecte polític d’alliberament que confronti directament el règim que ens nega el futur.
La mercantilització del dret a l’habitatge, i el confiscament d’aquest per part del capital especulatiu, ha reduït l’ús com a residència habitual al 63% del parc habitacional total. Dada agreujada pel fet que dels habitatges no habituals, sovint cases buides o segones residències de luxe, s’estima que només 1 de cada 3 està registrat legalment per a ús turístic. Açò accentua la incapacitat d’emancipació de les menorquines, produint l’expulsió d’aquestes dels pobles i barris, buidant-los de comunitat per convertir-los en escenaris pel consum massiu.
Aquest procés de gentrificació no és únic de la zona urbana de l’illa, s’estén al sòl agrari, les places hoteleres en sòl rústic s’han multiplicat per quatre en els darrers deu anys. El camp menorquí pateix una transformació irreversible, la conversió dels espais rurals en agroturismes i hotels està donant la darrera palada per l’enterrament del sector primari de l’illa. La joventut pagesa veu com s’asfixia tota possibilitat de relleu generacional: és impossible sostenir la vida a la terra quan el preu d’aquesta no es calcula per la seva capacitat productiva, sinó per la seva rendibilitat com a actiu especulatiu per a fons d’inversió estrangers. Aquesta lluita desigual sentencia el llegat de qui realment ha construït i cuidat el nostre territori. La conversió dels ¨llocs¨ menorquins en espais de consum estètic produeix que la terra perdi la seva funció social d’alimentar als illencs i passi a ser un actiu financer. Una Menorca que no pot decidir què menja ni on viu, és una Menorca condemnada a la submissió colonial.
L’esgotament de les reformes: avançar cap a l’autodeterminació i la ruptura
La degradació de l’illa no és només el resultat de l’ofensiva de l’estat i el capital, sinó també de l’esgotament de les alternatives que han acabat sent les gestores del sistema. L’arrel d’aquest desastre es troba en la claudicació estratègica d’acceptar el marc autonòmic imposat per l’Estat espanyol. En lloc de bastir un projecte de ruptura nacional, s’ha invertit tota l’energia a institucionalitzar la veu de les menorquines, sacrificant la confrontació directa per la gestió de les miques.
L’ecologisme desarmat i el sobiranisme institucional van aixecar un escut que va salvar el territori, però que en no qüestionar la propietat privada ni el marc nacional, han permès:
-
L’ecologisme com a anestèsia: s’ha salvat el territori, però s’ha lliurat el model econòmic. En acceptar un ecologisme pacifista i desvinculat de la lluita de classes, s’ha permès que la Reserva de la Biosfera sigui avui la coartada perfecta per a la gentrificació, una imatge verda que serveix per expulsar els residents mentre el capital estranger i l’especulació financera s’apropien del territori.
-
L’autonomia com a horitzó: en lloc de desbordar les costures de l’Estat, les forces d’esquerra han acceptat gestionar les engrunes de la doble centralització. No es pot fer política sobirana d’habitatge o transport si abans no es trenca amb la legalitat espanyola que segresta els nostres ports, aeroports i recursos.
-
El desarmament de la consciència: la retirada cap als despatxos ha provocat una domesticació profunda de la ciutadania. En no plantejar una alternativa nacional clara, s’ha deixat el camp lliure a la ideologia del turisme, fent que la població percebi el monocultiu no com una injustícia colonial, sinó com una realitat inevitable de la qual no podem escapar.
Aquesta manca de confrontació amb l’ordre establert ens ha buidat de sobirania política. Mentre el català retrocedeix fins a un ús del 37,7% entre els joves i l’OTAN ocupa el nostre port, l’esquerra institucional continua intentant «reformar» una gàbia que només sap castigar la dissidència, condemnant l’illa a ser un paradís per a la burgesia forana i una presó de precarietat per a la classe treballadora menorquina.
El paper de l’Esquerra Independentista a Menorca
Davant aquesta situació, la joventut menorquina es troba amb el deure històric de trencar amb la domesticació i organitzar la resistència. En un context on se’ns nega l’habitatge, se’ns ataca per ser qui som, i se’ns espolia la terra, l’autoorganització i la lluita no són una opció, són l’única garantia de supervivència. Cal passar de la indignació inofensiva al combat polític real, fent de cada poble i de cada barri un espai de lluita i un contrapoder capaç de plantar cara a aquest sistema que ens ofega.
Així, la nostra assemblea a Menorca es presenta com a una eina de combat per articular aquesta resposta, i batre els nostres enemics de classe, per garantir l’alliberament nacional, social i de gènere de tot el país.
NASCUTS PER VÈNCER: A MALLORCA I A MENORCA, EL JOVENT SEGAM ARRAN!
Consideram que tots els esdeveniments que hem viscut aquests últims anys, analitzats en aquest document, validen els plantejaments històrics de l’Esquerra Independentista (EI): la irreformabilitat i la necessitat de superació del capitalisme patriarcal, els límits del sistema d’autonomies i dels plantejaments regionalistes, el caràcter autoritari i repressiu de l’Estat espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació, la reunificació nacional dels Països Catalans com a únic marc per garantir els drets de totes les mallorquines i menorquines, la vigència de la desobediència com a mecanisme de lluita, etc.
L’experiència, doncs, ens demostra un cop més que un futur digne per a totes les persones passa, necessàriament, per la construcció d’una Mallorca i una Menorca lliures i sobiranes en uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.
Per això, a Mallorca i a Menorca, com a la resta del país, la joventut treballadora decidim fer una passa endavant i sumar-nos al projecte d’Arran. Perquè davant del present de misèria que volen imposar-nos, decidim no claudicar. Perquè nosaltres no ens resignam. Convençudes i compromeses: hem nascut per vèncer!