Alguns beuen dels corrents artístic del segle XX, com ara el cubisme. D'altres, en canvi, han cercat la inspiració al carrer de l'avui, a l'estètica de les barriades i al material de construcció. O fins i tot al grafisme de l'era digital.
Així són les peces forjades al taller de metall de l'Escola Superior de Disseny. I són el resultat directe de la feina d'una quinzena d'alumnes, que sota l'orientació del professor Francisco Rodriguez Sandoval presenten ara a la sala d'exhibicions de l'Escola. La mostra està dividida, a grans trets, entre peces de paret i penells al vent. Les primeres peces conformen el grup de Desenvolupament del producte. Vol dir això que l'estudiant rep una proposta ("un bar necessita una escultura per a l'entrada") i crea d'acord amb la comanda.
Les altres obres del taller són els penells, testimonis del pas del vent i indicadors del seu rumb. Prova d'aquest esforç són les peces sobre fons groc que s'il·lustren en aquesta pàgina: la botella de vi i la copa fan referència a una taverna i el peix simbolitza la peixateria (senzill, oi?); mentre que la camisa de ferro respon a la necessitat d'una sastreria. El professor Sandoval explica les línies estratègiques del seu plantejament de l'assignatura. "Aquí fugim de la uniformitat", comença, "així que caminam cap a l'individualisme". Això és una apreciació, la darrera, que neda contra corrent en aquest temps de col·lectivitat i pertinença a grups.
Tècnica o creativitat?
Sandoval els ha ensenyat a tallar el metall amb la cisalla, a soldar les peces amb halogen, a enllestir els acabats amb una pàtina d'àcid o la llima i, finalment, a forjar el resultat amb l'enclusa i el martell. "Tot i que la tècnica és important, no ho és menys la creativitat que ha de dominar al llarg del procés", matisa el professor Sandoval, camisa d'estiu i barba blanca. La creativitat, igual que l'atracció fatal d'una cabellera de serps. Prims i sinuosos són els corbes de la majoria de penells. Un filferro que s'estira i s'encaragola i que dóna lloc a penells com el d'Adriana Villa. "He creat el penell com l'hauria dibuixat el vent". D'abstractes corbes, vaja. Res a veure amb l'altra peça que exposa, el cap d'un ca ben pla.
El seu company Armando Martínez també ha donat molta importància a la curvatura de l'estructura, ja que com si d'un antic zepelí es tractàs, l'estructura gira sobre el seu eix. A més, però, inclou unes petites hèlices que coronen amb gràcia l'ornamentació de la peça. "Forma orgànica i tecnològica", diu Armando de la seva. Juan Francisco Mota, en canvi, presenta un altre tipus de penell molt més icònic. L'eix de ferro està comandat per una màscara del teatre grec, referència ineludible a les obres clàssiques. "Però també volia simbolitzar el déu del vent", explica el jove escultor Mota.
El gall immòbil
No obstant això, encara queda un penell més per impressionar la mirada. Allà, enmig del bosc de pedra, s'alça un gall. I rebent una claror inextingible, s'oxida a poc a poc el metall amb el qual està fet aquest animal. "Vaig pensar que allò més lògic era agafar el clàssic gall dindi", explica Lluc Pou. A part d'això, revesteix la seva estètica amb elements de la modernitat. "Li he fet les ales més obertes i les urpes més grans. Així queda més impactant". Senzill discurs, el de Lluc Pou. I efectista. D'aquesta manera li surt un penell que, veritablement, està fet del mateix ferro que forja els seus somnis.