Catalunya viu una greu crisi a causa de la sequera. Tot i que fa anys que els científics adverteixen de les greus conseqüències que provocarà el canvi climàtic, cap administració europea ha afrontat el repte amb la urgència i eficiència que requereix la situació. Tampoc els diferents governs de la Generalitat de Catalunya.
La situació és realment preocupant i requereix de solucions immediates, encara que sigui tan estrambòtiques com el transport d'aigua cap a Catalunya provinent d'altres territoris.
I, és clar, ha hagut de ser el País Valencià l'únic territori que ha accedit a l'enviament d'aigua.
El president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón, ha donat el vistiplau a l'operació, després de cobrar per avançat, això sí, en forma de declaració solemne de CaixaBank que garanteix que, un dia abans que Mazón expressàs el seu sí, continuarà mantenint la seva seu central a València.
El polític més mediocre del Principat de Catalunya del segle XXI, Salvador Illa, que si arriba a president, serà a Catalunya allò que Josep Maria Bartomeu va ser al Barça, ha declarat que el sí de València és «una mostra de l’Espanya generosa i cohesionada territorialment».
És difícil fer coincidir en una persona, el nivell d'ineptitud i el de pocavergonya que es concentra en Illa. El cinisme de parlar d'«Espanya generosa», quan, com sempre, a l'Estat espanyol hi ha tres comunitats «generoses» que duen segles mantenint l'Estat i els seus lacais: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
L'any 1985, el professor Josep Guia va publicar un llibre en el qual proposa la generalització de l'ús del terme Catalunya per al conjunt de territoris de la nació catalana (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) i planteja estratègies de recuperació i reconstrucció nacional basades en la interacció entre centre i perifèria.
Ara, 'llumeneres' com Illa i d'altres li diuen l'Espanya generosa. En realitat, ni és Espanya, ni és, exactament, generositat.