Els xiscles d'una rata mentre devora les sobres de menjar podrit que hi ha tirat pel carrer, es confonen amb els crits d'un infant que, innocent i al seu costat, juga a pilota. És Francisco que, amb tan sols 8 anys, ja suporta més càrrega que la del seu propi pes i el de qualsevol nin de la seva edat. La seva imatge descriu a la perfecció la vida dels veïns de tot un suburbi de Palma, Corea, el barri abandonat i oblidat al silenci dels seus habitants. L'animal rabiós nascut entre contenidors traspua verí entre els seus ulls vermells i mira amb arrogància els inquilins que habiten aquest territori: molt prest, si no s'hi posa remei, gaudirà dels mateixos drets que els seus veïns humans, com també els tindran les plagues d'escarabats que s'apoderen dels forats que hi ha pels interiors de les cases i procreen entre els seus patis. Uns exteriors usats com a magatzems de mobles rovellats i llardosos, rebosts o altres extensions dels habitatges. Si no és així, resulta impossible que tota una família s'abrigui a l'interior d'aquests habitacles minúsculs, de poc més de 50 metres quadrats.
Aquest barri tan sols ha estat objecte de promeses incomplertes dels responsables polítics. Projectes de remodelació integral que han acabat, finalment, frustrats i arraconats als calaixos per a desgràcia dels seus residents. «Has vingut al barri pitjor de Palma», afirma Miquel Àngel Macarro, un home de 37 anys que ha viscut a Corea tota la vida. Es refereix al nivell de conflictivitat que s'hi viu, però també a les condicions «infrahumanes» a què estan sotmesos els seus habitants. «Els polítics prometen moltes coses, però l'únic que veig és que sempre és ple de porqueria i bosses de fems que no es recullen», lamenta el seu amic Manolo. Els dos amics es passen el dia pel carrer, bevent llaunes de cervesa i deambulant d'un esglaó a un altre de les cases. Viuen de treballs esporàdics.
Entrar a Corea és respirar aire impregnat de la brutor que generen olis reescalfats de cuines que no «xuten». Entrar a Corea és olorar la podridura de fems i d'orí. Les façanes cauen sense que s'hi distingeixin els colors inicials per les nombroses pintades, sense gust d'artista, que hi resten incrustades de fa anys. Ningú no neteja Corea. Fa anys que Emaya no n'agrana els parterres. La brutor, però, és una de les «causes menors» d'un problema més gran que relega el barri a la marginació i a la discriminació social, per la falta d'expectatives dels seus habitants.
La Laura té 16 anys i en fa dos que abandonà els estudis. «El meu pare deia que l'escola no servia per a res i que no feia falta que hi anàs», explica. Ara es lleva a hores «intempestives» i ajuda la seva mare a fer la feina de casa. L'al·lota no sap contestar la pregunta de quina afició té o a què li agradaria dedicar-se de gran. A migdia veu les amigues, la Tamara i la Loles, de 15 anys. La primera tampoc no estudia. La segona, influenciada per concursos televisius, afirma que vol «ser artista». Són joves sense perspectives que necessitarien l'empenta d'algú, que no ha arribat, per sortir d'aquest pou «viciat» i condicionat per l'estatus social d'on provenen.