ANTONI MATEU. Palma.
Els fets demostren que la millor manera de garantir la conservació del patrimoni ambiental, arquitectònic i etnogràfic de les grans finques, o possessions mallorquines, és incorporar-les al patrimoni públic. En una Mallorca en què fora vila ha esdevingut un parc temàtic barrat per fer-hi la passejada dels diumenges, les institucions només es poden permetre adquirir aquelles finques que tenen un gran valor no només ambiental, sinó també identitari, com sí que el té Planícia en el cas de Banyalbufar.
No deixa de sobtar el procés que viu el camp mallorquí. Durant els segles XVII i XVIII, part de les terres comunals d'alguns municipis actuals es vengueren a particulars. Així, els roters convertiren en productives aquelles terres més magres. És el cas de les rotes establides de la comuna de Caimari, al municipi de Selva.
Ara, per contra, amb la finalitat de conservar-ne els valors, el que s'incrementa és el patrimoni públic. Tant és si les possessions adquirides depenen de les institucions autonòmiques o insulars, allò important és fer rendible aquelles quarterades. No en sentit econòmic, evidentment. De tothom és sabut que l'única rendibilitat econòmica de la terra en l'actualitat està lligada a les possibilitats immobiliàries que ofereix.
El repte de les institucions és facilitar l'accés de tots els ciutadans a les finques i difondre'n els valors. Ja siguin paisatgístics, culturals i, en definitiva, identitaris. La partida d'11,2 milions d'euros assignada pel Ministeri de Medi Ambient, amb què el Govern autonòmic comprarà la finca banyalbuferina, ha estat justificada per Madrid per la petita trinxa costanera de Planícia. Ja fa temps que el Ministeri va anunciar que compraria finques a la costa per garantir la protecció del litoral davant l'urbanisme creixent. Aquest, però, no és el cas de Planícia. El petit tram que té, tot roquissars, estava garantit a bastament amb el PORN de Tramuntana.
Tant és. Tota operació necessita una justificació. Allò important és que d'aquesta manera es garanteix la protecció del gran alzinar de la finca, que quasi arriba al capdamunt de la Mola de Planícia. Un cas insòlit a la Serra, tenint en compte que la majoria de cims tenen la roca calcària a la vista.