Pardals de moro, pegellides, eriçons, musclos i nacres foren els organismes que els tècnics de la Conselleria d'Agricultura i Pesca recolliren per observar el grau de contaminació de l'aigua de la mar eivissenca just el dia després que ocorregués l'enfonsament del vaixell Don Pedro.Aquests equinoderms i mol·luscs són avaluadors de la qualitat ambiental. Els científics ja els feren servir per quantificar els valors contaminants en catàstrofes com la del Prestige o l'Erika.
«L'organisme de qualsevol ésser viu, davant un atemptat ecològic, reacciona d'una determinada manera "explica Antoni Grau, cap de Recursos Marins de la Conselleria. Observàrem que pardals de moro, eriçons, pegellides i musclos reaccionaven desenvolupant enzims. Això és un tipus de proteïnes o de molècules biològiques que demostren estrès. No es tracta d'un estrès psicològic, evidentment, sinó d'un estrès com a conseqüència d'haver estat sotmesos a un atac químic».El fet que les pegellides, els eriçons i els musclos habitin en roques que es troben en el nivell de flotació de l'aigua de la mar, fa que siguin autèntics registres dels canvis que s'hi produeixen.
En el cas dels pardals de moro, el procés de detecció de la presència d'hidrocarburs és més complicat: «Aquests animals "comenta Grau" habiten en fons marins de poca profundidat molt propers a la costa, com és el cas de cala Talamanca. L'hidrocarbur, amb l'encalentiment del sol, s'evapora. La part més volàtil va a parar a l'atmosfera. Una altra part, però, la més densa, el quitrà, acaba al fons marí. És llavors quan afecta aquests equinoderms. Els pardals de moro, amb els seus tentacles, graten dins l'arena, en mengen i, un cop la tenen dins el seu organisme, trien les micropartícules que els serveixen com a aliment i tiren la resta. Ben segur que també hauran ingerit part d'aquest quitrà. En aquests moments, però, els investigadors de la Conselleria encara estan pendents dels resultats de les mostres recollides de pardal de moro».
«Els musclos "explica la biòloga Elvira Àlvarez, que ha participat en el projecte" es troben sobretot adherits a les boies i a les cordes que les mantenen clavades al fons marí. Així, hem pogut observar que la presència d'hidrocarburs en aquests mol·luscs en mostres recollides durant el primer mes en què s'havia produït el vessament era de 15'8 nanograms per cada gram. Aquest valor contrasta molt, per exemple, amb les mostres recollides a Galícia quan s'enfonsà el Prestige el 2002. Allà, quan ja havien passat nou mesos, els valors encara estaven en 925 nanograms per gram». Entre un cas i l'altre, per tant, no hi ha color. «Allò fou l'enfonsament d'un petrolier. En canvi, el que succeí a Eivissa fou l'enfonsament d'un vaixell de càrrega. Allò que llançà a la mar no fou més que el seu propi combustible».