Jordi Puig ha denunciat públicament una sèrie de desatencions i maltractaments que ha patit durant aquests darrers dos mesos a l'Hospital Sant Joan de Déu, en el origen dels quals hi ha el fet de mantenir-se ferm en l'exercici del seu dret a expressar-se en català. Ona Mediterrània i dBalears s'ha posat en contacte amb Puig perquè pugui explicar en primera persona els fets.
En primer lloc, el que ens demana més gent, com estàs, com et trobes en aquests moments?
Molt bé, perfecte. Animat i amb ganes de batallar un poc i de defensar la meva dignitat i res pus.
I això per a moltíssima gent, ja ho saps, és una molt bona notícia. Jordi, també és vera que a la notícia del Diari de Balears ens referíem com a pacient o persona dependent. No sé com ens hem de referir a la teva situació actual.
Bé, estic hospitalitzat per una sèrie de problemes físics i això és un tractament llarg de mesos i paciència, poc a poc i bona lletra i endavant. No és res greu, només que el procés és lent i ja està.
Tu vares estar ingressat a Son Espases primer i després et varen derivar a aquest Hospital de Sant Joan de Déu. Has conegut un empitjorament de la teva situació o del tracte?
Sí, els darrers mesos ha empitjorat sensiblement.
Els fets es remunten al 14 de març que és el primer dia que tu recordes el primer incident per una qüestió lingüística. Concretament vares demanar alguna cosa per l'intèrfon i et varen respondre que no t'entenien i no t'ho varen dur.
Sí, sí, exactament. Ja hi havia hagut un o dos temps enrere, però aquí no han estat episodis esporàdics. Aquest dia, em va quedar gravat a la memòria, era un dimarts 14 de març. I no record què va ser exactament però vaig demanar a un personal d'infermeria que m'atengués en alguna cosa. Em va dir que no m'entenia i que li parlés en castellà. I aleshores no em va atendre. Això era en persona, cara a cara. Al cap d'una hora o dues, no record exactament, però sí que record que eren les nou del vespre, tenia dolor i per l'intèrfon vaig demanar un calmant. Em varen respondre que no m'entenien i que els ho digués en castellà. No els ho vaig dir en castellà i no em varen dur el calmant ni varen venir a veure què em passava. Al cap d'una hora i mitja, les deu i mitja del vespre, ja havien fet el canvi de guàrdia i ho vaig tornar a intentar. Vaig tornar a demanar un calmant per l'intèrfon. Em varen dir que no m'entenien però els vaig repetir 'Un calmant, per favor', que em sembla que és bastant bo d'entendre, en qualsevol llengua, si més no a les llengües romàniques, i aquest cop sí que me'l varen dur. Però vaig trobar estrany que una cosa que havia estat una o dues vegades així esporàdicament i que no havia anat més enllà, aquest dia en concret passés tres vegades en un espai de tres hores.
La mateixa persona?
No, tres persones diferents. Això és el que vaig trobar estrany. Com si s'haguessin posat d'acord i pensassin 'a aquest el farem baixar de l'ase'. Em va fer aquesta impressió, no ho puc demostrar tampoc. Simplement és la impressió que vaig tenir. Havia passat tota la setmana amb dolor a la panxa, demanant calmants, queixant-me que tenia dolor i, Sant Joan de Déu, aclarim això, és un hospital de llarga estada, no és un hospital d'aguts. En un hospital d'aguts, els metges passen visita cada dia. En aquests hospitals de llarga estada, si no és necessari, pacients determinats que sí que necessiten aquesta atenció diària, les cures d'infermeria diàries i tot el que cal, però els metges passen un pic per setmana, dos pics... Tota la setmana aquesta tenia una infecció d'orina i el metge que hi havia, que no era la metgessa que hi havia, era un metge substitut i no va venir. Dissabte tenia uns familiars que em visitaven i varen tenir un incident amb el personal de neteja. Li varen demanar que fes net davall el llit i els va contestar que no ens entenia i que li parléssim en castellà. Evidentment, molt educadament el que varen fer va ser senyalar amb el dit a sota del llit. No sé si és una persona d'aquelles que quan marques la lluna amb el dit es miren el dit en comptes de la lluna. Sembla que es va anar a queixar que l'havíem maltractada lingüísticament perquè al cap de mitja hora va pujar el doctor a demanar que, si volia estar ben atès, que els parlés en castellà.
Així de clar?
Així de clar i literal. Reproduint exactament les seves paraules. Li vàrem dir que a Mallorca tenim el dret legalment reconegut de poder parlar el català i ens va respondre que això és una institució privada i que no estan subjectes a segons quines lleis autonòmiques. Literalment va respondre això. En definitiva, si no els parlem en castellà no ens atenen i, per tant, això demostra ben clarament que quan et plantegen el fals dilema de què és més important, si la salut o la llengua, queda ben clar que per a ells és més important la seva llengua que la teva salut.
Sense cap dubte en aquest cas. De fet, Jordi, sense tampoc ara voler fer un repàs exhaustiu, però sí que has explicat que hi ha hagut fets com que s'han negat a dur-te aigua, fins a algunes errades greus de diagnòstic fetes per infermeres...
Bé, greus tampoc. Simplement, em vaig queixar d'una afecció a la pell. Un infermera s'ho va mirar i va dir això és una infecció per fongs i t'hi posarem aquest tractament. No ho sé, ho desconec, si això ho va consultar amb la doctora o no. El que sí que és cert és que al cap de tres o quatre dies quan va venir la doctora va dir que això no era una infecció per fongs, que era un altre tipus d'infecció i va canviar el tractament. Més o manco va funcionar bé i ja està, tema resolt. És vera que hi ha coses que els infermers coneixen millor, perquè és la seva feina de cada dia, que no els metges.
També has denunciat, i això sí que sona a càstig, que has passat 24 hores amb el llit brut...
Sí, crec que és un altre tema. En aquest hospital pel que m'han dit gent que el coneix bé, hi ha problemes sistèmics i moltes queixes sobre la qualitat de l'alimentació.
Molts de dies s'obliden d'entrar el menjar a l'habitació. El personal de cuina deixa la safata fora de l'habitació i el personal d'infermeria és qui l'ha d'entrar. La meva interpretació és que el personal d'infermeria ho fa voluntariosament i d'una manera no organitzada. A cada planta hi ha un coordinador, però no coordina aquest tema. Una altra cosa que me molesta molt és que moltes vegades s'obliden de venir a recollir la safata amb les restes de menjar. A començaments de setmana es va agreujar i es va arribar a acumular diverses restes de menjar i vaig dir que no me n'entrassin més. M'estim més morir de gana que d'oi... però en cap moment me varen demanar per què.
Han passat dos mesos d'aquestes desatencions i ho has fet públic. La reacció ciutadana ha estat molt potent.
Ha estat una reacció espectacular. Ha vengut molta gent a veure'm. Amics, coneguts, gent que no coneixia d'abans... Jo m'he limitat a mantenir la meva dignitat i res pus.
Què demanes a la gent que s'està organitzant per donar-te suport?
Jo tenia un gran amic que nomia Ton Ribes que des d'abril de 2017 ja no hi és, ell el que més odiava eren aquells generals que deien «aixequem-nos i anau-hi!»... Jo som un més de tots i no deman res, al contrari, que diguin ells què hem de fer.
I a la gent que passa pena pel teu estat de salut, quin missatge li enviam?
El 1983 vaig parlar en català davant un consell de guerra on me demanaven 142 anys de presó... si els militars espanyols no em varen fer tòrcer, un parell d'energúmens sanitaris tampoc ho faran. La dignitat té un pes important.