Tota ciutat, en la memòria col·lectiva, necessita un equip de futbol en primera divisió, d’un teatre d’òpera i d’una orquestra simfònica. No cal un nombre d’habitants desmesurat, cal emperò una tradició cultural. Bremen per exemple, 580.000 habitants, és una ciutat estat relativament petita amb el Werden Bremen a la lliga alemanya i un teatre d’òpera amb companyia estable. Allà Montserrat Caballé desenvolupà durant els anys 1960-61 la seva veu meravellosa com a integrant del cos estable de l’òpera; per això quan va substituir Marylin Horn el 15 d’abril de 1965 al Carnegie Hall de Nova York deixà al públic sense alè cantant Lucrezia Borgia, i inicia la gran carrera internacional... A Palma sols va cantar dues cançons al Principal amb motiu de la visita del president de la Generalitat Pujol, segons em sembla.
Ja fa cinc temporades que estic abonat als concerts de la nostra Simfònica de les Illes Balears. Aquesta orquestra succeeix en el temps a la Simfònica de Mallorca del mestre coreà Ahn Eak-Tai, que desenvolupà la seva activitat en el franquisme. El pare del meu company Beltran al Pius XII hi tocava, era un músic militar. L’orquestra mallorquina disposava de pocs recursos, però molt de talent i honestedat. Ara, i des de 1988, tenim aquesta nova orquestra totalment professional amb una setantena de músics en nòmina, que complementa, a voltes, amb joves del Conservatori a més dels cors de la UIB, Ramon Llull, Capella Mallorquina o Studium Aureum.
M’agrada especialment la programació. És molt variada i estructurada en concerts que no passen mai de les dues hores. A més dels clàssics del segle XIX podem sentir els del XX com Ravel, Strauss, Falla, Debussy o Xostakovítx. També incorpora de tant en tant músics contemporanis, recentment de Dinamarca o USA. Té una cura exquisida amb els instrumentistes i directors convidats, són tots de primer nivell mundial.
El director Pablo Mielgo i l’orquestra han anat madurant aquests anys. Els dos darrers concerts en són una bona mostra: hem sentit Beethoven, Txaikovski o Verdi amb tota la seva esplendor. El darrer concert fou el Rèquiem de Verdi, una peça extraordinària i complexa: amb el cor de la UIB, va sonar espectacular, eren 69 músics amb més d’un centenar de cantants. Tot el públic dempeus aplaudint, i tots pensam que tenim una bona orquestra. Segons em contà un gran professional a escala estatal, els joves, que es van incorporant a les places que queden lliures per jubilació, són d’una qualitat excepcional, possiblement la millor generació en molts de decennis.
El públic és curiós, ja no és pas una majoria d’estrangers. S’hi poden veure catedràtics de ciències de la UIB com Lluïsa Bonet o Hipòlit Medrano, qualque pintor com en Pau Guerrero, molt pocs escriptors certament i una massa de gent senzilla, però amb bona educació musical que no es perd un concert com les meves amigues Victoria i la seva germana Miquela.
Fa uns anys, durant la governació del madrileny ultradretà J. R. Bauzá, es va voler tancar l’Hospital de Caubet, inaugurat quan el meu avi era el batle de Bunyola, i l’Orquestra Simfònica amb el pla de retallades salvatges. Va haver-hi un gran enrenou per tot. Els músics demanaren solidaritat fent concerts a places de la ciutat. Jo record la mostra que feren a la plaça Weyler on el violinista de la Simfònica i director d’Orquestra titulat Agustí Aguiló els dirigí. Passaven els busos, el tràfic era un espantós renouer, però la música de Las Bodas de Luis Alonso en l’obertura sonava com una estranya meravella. Tothom aplaudia, volíem la nostra orquestra. Quin gran director hauria estat n’Agustí si les circumstàncies li haguessin permès continuar la seva vocació! Des d’aquell dia sé que jo tenc una orquestra.