La gent de l’eixample va una mica alçurada amb motiu del traspàs del forn La Mallorquina al cap de cantó de les Avingudes amb 31 de Desembre. La pastisseria feia 108 anys que estava oberta. Fa una cinquantena d’anys, ma mare si aturava sovint a comprar, ja que coneixia la propietària que era familiar de l’amiga coral de la meva padrina: na Maria «Vileta» que portava una tenda d’antiguitats al carrer Paraires, Can Mateu. Els nous propietaris són argentins, malgrat que ostenten el llinatge de l’antic forn del carrer Antillón on jo portava les safates de llauna amb les panades de ma mare per coure quan era adolescent. Vaig conèixer el fill de la casa, que era un atleta, així com sa mare, que despatxava amb els clients i negociava amb els representants de llevat i farina: una deessa mallorquina amb tota l’expressió de la bellesa humana.
Aquest fet s’uneix al tancament de la botiga Ca Dona Àngela al barri del Segell oberta des de fa més de tres-cents anys, i a l’avís de traspàs de dos negocis emblemàtics. El primer és el bar Plata al carrer de l’Argenteria on en Tomeu té la necessitat de minvar el seu estrès, malgrat que ens ofereixi els millors llonguets de Palma segons el meu criteri. El segon és la merceria La Veneciana, on fa poc vaig enviar la meva filla a comprar uns guants blancs, que ha posat un rètol de traspàs al seu negoci del carrer Ample de la Mercè. On anirem ara a comprar els rodets de fils de colors rars o estranys o fora d’ús normal?
El barri antic de ciutat cada cop es pareix més a la closca d’un ou buit. Hi ha, certament les construccions de marès calcari, però el rovell de la vida sembla nial o buidat. Emperò, malgrat aquesta desolació, hi ha noves iniciatives dels darrers trenta, vint o deu anys que han quallat en bells nous espais de convivència.
El primer exemple que se m’ocorr és la cerveseria Lorien al carrer de les Caputxines. El local sempre va ple d’un públic casolà i de visita: fa trenta-set anys que és obert. El segon, ben a la vora, és la cocteleria Gibson a la plaça del Mercat, que fa quasi vint anys que fa els dry martinis com toca; a migdia, hi ha una tertúlia d’amics que inclouen advocats famosos, notaris jubilats i gent de bon viure que porten tots capell. El Gibson ha heretat l’ambient de la cocteleria que hi havia a l’entrada del restaurant Orient a la plaça de les Tortugues, que és anomenada a una de les narracions de l’amic Jaume Pomar: ara lamentablement és una hamburgueseria anglosaxona de batalla.
La mateixa família Noguera, que porta el Gibson, ha reobert el bar més antic de la ciutat: el bar Mònaco al carrer Nuredduna vora la plaça de les Columnes. La restauració ha donat un resultat molt bell, i està decorat amb bona pintura com quadres de Dolors Sampol i Maria Carbonero: el públic mallorquí dels voltants ha comparegut content i alegre amb aquesta ditada de mel.
També obrí el bar Rita fa quinze anys. Sempre amb quadres d’exposició de joves talents a les parets i amb els entrepans i variats meravellosos d’en Joan de Costitx. Ha estat, honestament amb el bar Gibson, mereixedor d’un sol de Repsol. Cal afegir el bar Agua que fa més de vint anys ofereix música en viu els caps de setmana sota la mirada atenta d’en Lee i tot recordant l’estimat Richard. Cal citar a Canamunt també sa Travessa, el jardí de Can Alcover i la Bicicleta sobre la murada als baixos de Can Alomar com a llocs d’encontre i convivència.
Aquests dies celebrem el desè aniversari de Rata Corner, la llibreria que porta el fill de la narradora Joana Serra de Gaieta amb Edu com a soci: és un espai generós en amplitud i en mirada cap a les presentacions de la bona literatura. També caldria parlar de la llibreria Ramon Llull del gran escriptor i editor Àlex Volney i de la petita però dinàmica Ínsula Literària, totes dues a l’espai conegut com els Geranis.
Com una planta en temps de sequera, la Ciutat perd fulles belles, però en treu de noves més vitenques i esponeroses.