Guillem Morro Veny, Porreres, 1947. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Filosofia i Lletres per la Universitat de les Illes Balears; i doctor en Història per la Universitat de Barcelona.
A la guerra de Successió es dirimeixen més qüestions que la successió dinàstica...
Efectivament. Jo crec que s'ha posat molt d'accent en la qüestió de la pugna dinàstica entre el primer Borbó i l'arxiduc Carles d'Àustria. Jo mantenc que les conseqüències que va tenir la dominació borbònica per Mallorca, no tenen parangó ni amb les grans revoltes baix medieval, com la revolta de l'any 1391, l'alçament de 1450 o les Germanies de l'any 1521 amb les conseqüències dramàtiques, i jo diria sense exagerar, cruels. Que varen patir els mallorquins que hagueren de viure aqueixa malaurada conjuntura.
Heu participat en el documental La Resistència...
S'ha de reconèixer la tasca meritòria d'en Pere Sànchez, que s'ha involucrat moltíssim, i també les altres persones que hi varen participar. Una d'elles vaig ser jo. Aquest documental el que fa és redescobrir una miqueta la nostra història perquè no s'ha d'oblidar, que a partir de l'any 1715, tot el que eren les comunitats que formaven part de l'antiga Corona d'Aragó, amb un règim administratiu i polític molt avançat, foren annexionades a Castella, perquè aleshores Espanya era Castella. Això se'ns ha esborrat, se'ns ha robat, no se'ns ha permès estudiar-ho, i gràcies a gent que s'ha preocupat, com el cas del Tricentenari, la Comissió Cívica del Tricentenari, hem pogut descobrir una mica més...
Hi ha un sentiment creixent entre molts mallorquins que és el de que se'ns ha amagat la història...
És totalment veritat. Vull recordar una anècdota. Vaig tenir l'honor de conèixer en vida a Josep Melià Pericàs, pare d'en Josep Melià Ques, i en Josep Melià Pericàs, l'any 1977, a l'avantsala de la vinguda de la democràcia, va elaborar un petit llibre d'història de Mallorca, per incorporar dins els estudis normals de les escoles. Això va ser prohibit per Madrid, i es va quedar simplement en el projecte de Josep Melià. Jo crec que és una assignatura pendent que tenim, és explicar que a Mallorca, i a les Balears, tenim una història pròpia, una història tant digne o més que qualsevol altre, i que ens l'han silenciat per interessos polítics. Crec que això és molt important perquè, perdonau que repeteixi els versos que ja coneixeu d'en Raimon: «qui perd els orígens, perd la identitat». A Mallorca, teníem una tradició de lluita per les llibertats, una tradició per la igualtat, per l'equitat, que tot això ha estat silenciat, i no sé com ni de quina manera perquè encara estam sotmesos a l'autorització d'uns poders que ens són aliens, perquè això es pugui incorporar dins les assignatures, dins l'educació.
Repassem els fets històrics...
Els fets històrics són coneguts: l'any 1700, Carles II, un home incapaç de procrear, deixa el tron, al darrer moment, per consell del cardenal Portocarreño, a Felip d'Anjou. Hem de tenir en compte que els Anjou són francesos, i vénen d'una tradició centralista, una tradició monàrquica, unitària i de dret diví; que no han de donar resposta als seus súbdits, en tot cas, clemència. Recordem que el seu oncle, en Lluís XIV, deia que l'estat era ell mateix. Llavors, la casa d'Àustria, es fica dins aquest procés, perquè considera que hi té uns drets. Ara bé, el rerefons de tota aquesta història, com sempre ha passat, són econòmics. És a dir, Anglaterra, i després Portugal i Savoia, veuen malament que a França i el Regne de les Espanyes els Borbons acumulin tant de poder.
Els principals opositors, que són els anglesos, en principi signen el pacte de Gènova, pel qual es respectaran les llibertats catalanes, però Felip V és prou astut per deixar-se dur, i fer bons consellers, per concedir als anglesos tot el que volen. És aquella dita que diu «la manera més senzilla de vèncer el teu enemic és fent-te amic seu. Donant-li el que ell vol». Llavors tenim també que a partir de 1713 a l'arxiduc Carles d'Àustria, que era el pretendent i el contrari de Felip d'Anjou, hereta el tron d'Àustria, i ens deixa desemparats. Però crec que s'ha de posar més l'accent en altres aspectes perquè els narratius són coneguts, i els narratius diuen poques coses. La història, com diu a vegades la gent, és avorrida. El que ens interessa saber a nosaltres, és quins canvis va comportar tot això dins la vida quotidiana, econòmica, social... Això és el que ens interessa, i no està estudiat o hi està molt poc.
I quins canvis va comportar per als mallorquins?
Al 1715 Mallorca gaudia d'un sistema polític i de representació que jo qualific de predemocràtic. Teníem un Consell General en el qual hi intervenien tots els estaments, llevat dels eclesiàstics que pel fet de no contribuir a les càrregues econòmiques, no hi participaven; però les decisions que afectaven a tots els mallorquins, les decisions que afectaven el bé públic, eren votades segons aquell principi ja escrit pels mateixos jurats al segle XV que diu «la major part aprova, la solemne autoritat aferma». Que em diguin a mi quina diferència hi ha entre aquest principi i el Congrés dels Diputats espanyols d'avui. Parlam de 500 anys.
I això amb els Borbons es desmantella?
Tot aquest sistema és desmantellat, per aquest uniformisme i aquest monarquisme d'origen diví de Felip V, de tradició francesa. Hi ha declaracions escrites del Consell de Castella perquè Felip V i el Consell de Castella, és, diríem, l'estat. El consell d'Aragó havia estat suprimit l'any 1707, i abans de la invasió a Mallorca ja hi ha recomanacions del Consell de Castella al rei Felip V «quan vos hàgeu dominat les illes -Menorca estava exceptuada pel tractat d'Utrecht-, quan hàgeu sotmès aquelles illes podreu imposar els impostos que considereu oportuns». També hem d'afegir una altra cosa, que això ja ho han dit historiadors imparcials, i és que Felip V va tractar sempre les comunitats -País Valencià, Catalunya i Balears i el regne d'Aragó-, com a províncies rebels. Això és el llenguatge que utilitza en els documents que s'han conservat de l'època que estam tractant.
També n'hi ha que diuen que això va ser una guerra entre espanyols...
Això és una autèntica fal·làcia. Felip V mai anomena espanyols a la gent, als pobles, a les comunitats, de la corona d'Aragó. O els anomena catalans, o els anomena les províncies rebels de la Corona d'Aragó. Per tant, la corona d'Aragó, aquest sistema pactista, aquest sistema on el rei havia de pactar amb les autoritats, era ben viu ben latent l'any 1713, 1714, 1715. El rei Felip V no s'està de dir «por mi derecho, por mi justo derecho de conquista».
Heu estudiat l'impacte en la fiscalitat dels mallorquins que té la derrota en la guerra de Successió...
Al final del segle XVII, s'ha calculat, que els impostos a la Hisenda Reial, oscil·laven, entre 40 i 60 mil lliures. La guerra de Successió, aquests 15 anys que va durar, va incrementar les despeses, i s'ha calculat que l'any 1715, els drets reials, és a dir, aquells doblers que anaven a mantenir les necessitats de la Corona, perquè ens entenguem, oscil·laven entorn de les 70.000 lliures. Ara bé, de seguida que Mallorca és conquerida per la força de les armes, els impostos municipals més importants com són el dret de duanes, el dret de la sal o el tabac, que entre tots tres venia a sumar prop del 70 per cent del total del volum recaptatori de Mallorca, i eren abans drets municipals això vol dir que es recaptava a aquí es gestionava aquí, es gestionava a Mallorca, i es distribuïa a Mallorca, tot i la corrupció que vulgueu posar, però quedaven aquí. És a dir, que les autoritats illenques eren sobiranes per administrar aquests doblers.
A partir de l'any 1715 aquests cabals per potència militar o domini militar, fugen de Mallorca i no tornen. Per tant, tenim un 70 per cent de drets municipals que es converteixen en reials. Això crea moltíssims de problemes, perquè hem de tenir en compte que a Mallorca, com a molts d'altres països, hi havia molta gent inversora, perquè ens pugui entendre la gent, és com aquell que compra títols de deute pública. Deixa un capital a l'estat, amb la confiança que rebrà unes pensions. Clar, els jurats o les autoritats illenques necessitaven tenir uns recursos segurs per abonar aquestes pensions, i els més importants eren la sal, els drets del tabac, i duanes. I des del moment que això d'una plomada se'n va a Madrid i no torna, s'han d'incrementar els imposts indirectes per poder satisfer els inversors, que mai s'acaben de satisfer. Al final cobren poc o no la cobren.
Quins eren els imposts indirectes?
Hi havia, per exemple, el de l'aigua ardent que amb la nova centralització borbònica, se'n fa l'estanc, és a dir, monopolitzar-ne la distribució i els preus. De tal manera que a mitjans de segle XVIII, els síndics de la part forana fan un escrit penós. Per a mi és penós, perquè jo, modestament, he llegit molts de documents, dels segles XIV i XV, i mai he vist un escrit llastimós com aquest. I a aquest escrit, demana al consell de Castella, que l'estanc o el monopoli de l'aigua ardent, s'aturi, perquè la majoria dels jornalers mallorquins a manca d'una adequada alimentació, se'ls pagava amb una dosi d'aigua ardent, i diuen en castellà «para recobrar las fuerzas, puesto que una alimentación que solamente consiste en un poco de pan, una gotas de aceite y algunas verduras, no les da suficientes fuerzas para seguir trabajando». És a dir, la situació d'espoli fiscal extrem.
Ha de quedar clara una cosa: fins 1715, Mallorca és sobirana amb els seus tributs, tret d'un, que es deia Morabatí, que era poca cosa. Era un impost septennal, cada 7 anys, que el pagava cada família que tenia més de 10 lliures de patrimoni. Però les autoritats illenques sempre varen ser competents i sobiranes, per posar imposts, per llevar-los, etc. El canvi qualitatiu que més afectarà els mallorquins a partir de l'any 1715, és que una mà estrangera, és a dir Castella, la monarquia borbònica, agafa el calaix, l'obri, i se'n duu els doblers. És una manera molt plàstica d'explicar aquest canvi qualitatiu. Tenim aquests tres imposts que vos he dit que sumaven el 70% del volum recaptatori, però aquí no s'acaba la cosa, perquè amb l'estanc de l'aigua ardent, llavors a principis del segle XVIII amb la guerra napoleònica, ve l'impost del vi. L'impost del vi és un impost que és superior a la indústria vinícola mallorquina d'aquella època, de manera que molts de conreadors de vinya l'abandonen. No sortia a compte perquè la part forana havia de pagar cada any 63.000 lliures en concepte d'aquest impost.
I a part de tot això, els mallorquins estaven obligats a mantenir els soldats de l'exèrcit d'ocupació...
El 1718, a tres anys de conquerida Mallorca per les tropes borbòniques, ens trobam que hi ha un impost que es diu «reparto de utensilios», i consisteix a mantenir la tropa borbònica a Mallorca, la major part de la qual, s'ha d'allotjar a dins les llars mallorquines. És a dir, els mallorquins han de pagar d'una banda el general D'Asfeld, el general que va comandar la tropa franco-espanyola i els jurats varen d'haver rendir les claus. D'una banda, el que s'imposa des de Madrid, és que la tropa mallorquina, l'exèrcit mallorquí sigui dissolt. Que no duguin armes, Fins i tot, obliguen a què els ganivets que s'utilitzen pels quefers de la cuina estiguin lligats amb una cadena a la taula. Per tant, per una banda es prohibeix i s'aboleix l'exèrcit mallorquí que durant segles s'havia defensat dels atacs pirates i etcètera; i d'altra, s'instal·la un exèrcit borbònic a compte i despesa dels mateixos mallorquins, amb una agreujant que mai s'ha estudiat. Si llegiu els documents veureu que els jurats quan capitulen davant d'Asfeld, li demanen una cosa molt important: que les tropes filipistes no s'allotgin a les cases, a les llars particulars. La història no és només llegir documents, és tenir una capacitat d'interpretació del que ens diuen els documents, i del que no s'ha escrit. I per què demanaven això? Perquè sabien el que passava a Barcelona. A Barcelona, els oficials borbònics triaven les cases d'acord amb les dones que hi havia. És a dir, els mallorquins, igual que els catalans, varen d'haver sofrir una doble vexació: pagar una tropa que els controlava, i a més a més, violava les seves filles o les seves dones. La Catòlica Reial Majestat que és així es titulava en Felip V, que a mi em consti, l'únic va dir després de reiterades queixes, és que l'oficialitat s'allotgés a les cases de vídues. Per tant, tenim aquest impost que els mallorquins havien de mantenir aquestes tropes, que això va durar fins a l'any 1808, havent d'aguantar la ignomínia, de veure com aquesta tropa estrangera havia de disposar de cambra, de llit, és a dir, d'una sèrie de coses com si estassen a un hotel. Obligats pels patrons de les cases. Pels amos. I també hi ha un altre tema important i és aquest que a un moment determinat, he dit l'impost del vi i paral·lelament ve l'impost del segell. L'impost del segell que obliga a tota transacció comercial, a tota instrumentalització notarial, a fer-ho amb paper segellat.
Hi ha una dita un poc escatològica:
«manda el señor Salazar
con decreto acordado
que nadie ose cagar
sin tener papel sellado».
Humor contra l'explotació i la vexació...
L'any 1819 un oficial borbònic denuncia davant les Corts de Madrid, que respecte als pobles de Mallorca, ni les execucions, ni les amenaces «ni las bayonetas podrán sacar ya un maravedí de esos pueblos». L'any 1868 quan es produeix la revolució Gloriosa, que va durar molt poc temps, el governador o el capità general que encara existia, partia de «que los elementos revolucionarios se adueñan del país» i se'n va als Ajuntaments a calara foc a tota la paperassa. Per això, avui en dia, malauradament, tenim molts d'ajuntaments que quan tu vas a investigar, no trobes cap paper que sigui anterior a 1868. N'hi ha qualcuns que s'han conservat.
Les generacions mallorquines del segle XVIII, i del segle XIX, varen passar una conjuntura fortament cruel, de gana, d'opressió fiscal, d'un espoli fiscal, gairebé tothom. He posat un exemple, en podria posar més, i ja sabeu que a partir de 1768 vingué el decret de prohibició d'utilitzar la nostra llengua. A mi em fa gràcia quan diuen que va ser a partir de l'any 1768, perquè l'any 1716 quan s'imposà el Decret de Nova Planta, que ara la capitania general de Balears vol celebrar, es va convertir un regne amb sobirania fiscal i política, en una capitania provincial, i per tant, sense altre dret que el de la clemència del rei.
La commemoració del Tricentenari serveix per conèixer millor tot això?
El Tricentenari ens ha deixondit una miqueta respecte del que érem i del que som i del que ens volen fer creure.
Considerant la situació que vivim, els pocs mitjans que tenim, i la pressió que hi ha per part dels poders dominants i que exerceixen el poder realment a aquestes illes, jo crec que hem fet bona feina, i que com a mínim, hem intentat de conscienciar als mallorquins que nosaltres tenim una història molt digna. Teníem unes llibertats, i teníem un patrimoni constitucional que ens ha estat sostret. Es digui el que es digui. Ara qui administra els nostres recursos és Madrid.