La ciutat també viu en les projeccions dels seus escriptors i els personatges que creen. Impossible d’entendre Dublín sense la visió cruel que la novel·la Ulyses (1922) de James Joyce ens presenta. O la gernació de Nova York que John dos Passos ens explica a Manhattan Transfer (1925). Tampoc un poc passejar pels Camps Elisis de París sense recordar Proust i imaginar el ball de la duquessa de Guermantes a un bell saló del bulevard Saint Germaine.
Palma és més provinciana en els temps recents, però malgrat aquest fet, també pot presumir del perfum de la bona literatura.
Tots tenim present Mort de Dama (1931) de Llorenç Villalonga (1897-1980). Aquesta novel·la satírica ens informa de la societat aristòcrata anquilosada per fer front als temps nou. Dona Obdúlia es converteix així en un personatge tan real com la tia de Villalonga que ell tracta de retratar. Aquesta obra té una bella estructura de capítols que semblen inconnexos i lliguen al final en un tot tancat. Ens relata també els estrangers que viuen a El Terreno amb una vida un poc particular o de disbauxa: fa de menys a personatges que bé podrien ser Gertrud Stein, el comte de Keyserling, Robert Graves i tant d’altres llumeneres. Ha estat portada al teatre atesa la claredat del discurs.
Devot de Proust, no en va traduir La Recherche sencera, i de Villalonga, és el poeta Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Com a novel·lista, té un cicle dedicat a la ciutat que l’agombolava des del carrer Brondo. La Vida fàcil (1991) és una novel·la extraordinària que es mereix una reedició. Allà apareixen els tres parlars de Palma: el senyor, el mossó i el planer o calatraví. Vidal escriu una prosa cisellada sense quasi adjectius i amb un domini dels personatges i les relacions entre ells fascinant. Surten els bars i restaurants del vell Born o Antoni Maura, ara sols podem veure les ruïnes del que fou el Simbad. I retrata amb molta més amplitud el que fou Palma i la seva gent a finals dels cinquanta.
Una mica més jove, però coneixedor de les entreteles de la vida atesa la seva condició de periodista de denous, com per exemple l’assassinat del fill del celleret de Can Novell, al final d’Apuntadors, per part d’un empleat gelós, és Antoni Serra (1936-1923). Carrer de l'Argenteria, 36 és un gran fresc del món fosc de la ciutat vella. Basat en un fet real, la desaparició d’un joier de joiells antics que finalment aparegué molts d’anys després el cadàver tancat a un armari, desenvolupa la vida i miracles d’una ciutat provinciana. Ara ja sols resten tres joieries al carrer del títol.
Encara més jove i vivent en l’ona viva, Guillem Frontera (Ariany 1945) també ens ofereix belles pàgines. A La Ruta dels Cangurs (1980), un relat tècnicament perfecte, surten els negocis bruts relacionats amb el turisme i la compra fraudulenta de carn contaminada per part d’empresaris mallorquins. Aquest món fosc reviu a Sicília sense Morts (2015) on una rata morta a un estoig de ferro serà el leivmotiv. Per cert, d’aquesta novel·la, un diputat democratacristià de Sicília en va dir que no era ficció, que sols comentava la realitat tan similar a l’illa de la Magna Grècia.
El temps flueix i altres generacions s’apunten a dir la seva. És el cas de L’Informe Stein (2008), de José Carlos Llop (1954) on Mont-i-sion i el Terreno sorgeixen des del seu món de calitja.
La Ciutat de les Ànimes (2016) de Miquel Àngel Vidal (1962) dona vida també als barris de l’extraradi. És un mosaic de realitats i metàfores que retrata els anys de la crisi econòmica d’una manera coral, tot citant el que en diu Antoni Vidal Ferrando.
Però al meu entendre, la millor descripció novel·lada de Palma és la d’Albert Vigoleis Thelen (1903-1989) escrita en llengua alemanya de la qual no hi ha cap traducció al català.
Die Inseln des zweiten Gesichts fou publicada l’any 1953. Hi ha traducció castellana a Anagrama La Isla del segundo Rostro i a l’anglès que l’any 2013 que fou mereixedora del premi PEN Traslation Prize. És considerada una de les fites més importants de la literatura teutona després de la Segona Guerra Mundial. El nivell de llengua és meravellós, molts de lectors consideren que supera Gunter Grass. És pràcticament la seva única obra important. Descriu la seva estada a Mallorca des del principi dels anys trenta fins que fuig amb un vaixell anglès, el mateix on partí el poeta Robert Graves, el 1936 després de l’inici de la Guerra d’Espanya. Passa les experiències personals pel sedàs de la reconstrucció de la memòria, fet que ell sap en genera una ficció. Surten personatges reals com el pintor i poeta Jacobo Sureda (1901-1935) i els seus pares, els germans Villalonga (que no tracta especialment bé), i en general la vida d’una ciutat provinciana però efervescent. El relat és enormement divertit fins que arriba a l’esclafit del cop d’estat. Aquí ell salva la vida per poc, ja que els alemanys havien posat el seu nom en la llista de persones a executar. Aquesta segona cara coincideix amb els fets que explica l’escriptor catòlic Georges Bernanos (1883-1948) a Les Grans Cimetières sous La Lune (1938), pamflet o manifest més que no pas relat.
La novel·la de Thelen té una força i bellesa increïbles, retrata la ciutat d’una manera minuciosa malgrat l’aparent desordre de descripcions, i sorprèn que quasi cent anys després l’esperit de l’orb no ha canviat gaire. Aquest fet final en justifica la raó per la qual no ha estat traduïda al català: no és gens confortable, malgrat que sigui memorable.
Thelen retornà a Palma durant la transició, ja mort en Franco, tal volta l’any 1978. Jo reconec el seu rostre amb el d’un senyor de pell obscura que parlava alemany i que pel carrer Apuntadors em demanà coses de la ciutat que ell veia tan canviada. Prop del seu domicili al carrer del Vi, abans al de la Soledat, al cantó de Sant Feliu una plaça de pedra el recorda.
Palma, malgrat els oblits, també té obres universals que la fan viure al món de la ficció que és més real que la manipulació que sofrim cada dia.