Les papereres de Palma a l’estiu són sempre ben plenes. Els vianants, més que no pas habitants de la ciutat, les omplen de les més diverses deixalles. Posem com a exemple una situada al carrer Sant Alonso el 21 de setembre de 2024. Podem veure: per una banda ampolles de vidre de cervesa, enmig una bossa de fems d’un inquilí del lloguer turístic que no sap on deixar-la i a l’altra banda una ampolla de plàstic d’aigua mineral. Les ofertes de menjar per emportar-se de les marques americanes inunden la ciutat amb els tassons de plàstic o paper, les capses contenidors de les hamburgueses, llaunes d’alumini i altres coses.
En general, el públic groller ho tira tot en terra: xiclets, llosques, el que sigui...
No en té cap culpa l’empresa de neteja EMAYA: una llosca a terra és fruit de la manca d’urbanitat. Així la ciutat es degrada i sembla bruta. Caminant per les voravies del polígon de Can Valero, i onsevulla, fa feredat les deixalles llençades a les vies.
En el fons, es tracta d’una brutícia entròpica. Quan jo era nin anàvem a comprar la graciosa o taronjada ORAMBO amb una botella de vidre (el casc en dèiem), la pagaves la primera vegada i la retornaves per a comprar-ne una de nova. Les senyores granaven la carrera a l’horabaixa i la mullaven per no aixecar pols, els carrers encara no eren asfaltats. Les ampolles de xampany buides es tornaven i et donaven uns petits doblers. Tot es reciclava, era una societat autàrquica, però també autosuficient.
El pas d’un capitalisme paternalista a un altre més a la grossa i internacional va comportar canvis. Es va vendre com avanç l’existència dels envasos no retornables: tant de vidre com d’alumini. Realment el que succeïa és que les empreses deixaren de reciclar els seus excessos, i podien portar begudes de països estrangers. El desordre ho pagam tots ara que hem de fer el reciclatge nosaltres mateixos, que no és pas tan eficient com l’anterior.
No només la ciutat en sofreix les conseqüències, la natura també gemega. L’alumini per exemple no ha estat mai en contacte amb l’ona viva: ha romàs clos a l’estructura dels seus minerals com els feldespats. La coberteria d’Alfred Nobel (1833-1896) era d’alumini, un signe de luxe màxim atesa la molt difícil obtenció. Es necessita ara una central elèctrica per produir el metall a partir de la bauxita; és un procés electrolític a més de 940º: és certament una proesa energètica.
Però el metall d’alumini que empram a les llaunes de cervesa pot reaccionar molt fàcilment, malgrat que és recobert d’una pàtina d’òxid que en passiva el procés. Una llauna deixada en plena naturalesa reacciona humida amb els àcids que la descomposició de les fulles o fruits comporta, i es dissol en forma de sals de l’ió alumini trivalent. I aquí comença la toxicitat. La natura no té mecanismes per una bona destoxicació. Per aquest motiu, s’han retirat tots els estris de cuina elaborats amb aquest metall poc dens tan populars fa unes dècades, ja que el simple vinagre fa que reaccioni. Alguns estudis suggereixen que pot afavorir la malaltia de l’Alzheimer.
I què en direm dels plàstics? L’acció de la mar els converteix en microplàstics que els peixos confonen amb plàncton, també alliberen molècules orgàniques que alguns éssers vius tenen com a senyals dels seus processos bioquímics i de reproducció. Quan el petrolier Torrey Canyon va encallar i vessar el cru a la mar l’any 1967 a Anglaterra, es varen començar a veure aquests efectes no volguts.
El Prof. Manuel Miró de la UIB col·labora amb una universitat de Viena en l’estudi de la presència i contaminació dels microplàstics. És una tendència mundial poder saber-ne més d’aquests processos.
Per tant, una simple paperera ciutadana pot esser protagonista de la complexitat del món i de la conducta humana que ens ha tocat viure. Com una gota d’aigua per investigar.