La revolta dels cipayos (1857)

Els cipayos eren soldats a cavall, de l'Índia, al servei dels britànics i tal dia com avui es rebel·laven contra els anglesos.
L'espurna de la revolta era que els cipayos disposaven d'unes bales de fusell que s'havien de descapsular amb les dents i com que aquells soldats ensumaven que les bales estaven untades amb greix de porc i vaca, posaren un crit al cel. Els que eren musulmans perquè no gosaven embrutar els seus llavis amb un animal impur com és el porc i els hinduïstes perquè no podien fer servir res que fos de la vaca sagrada. Els britànics varen prometre de canviar els projectils, tots menys el comandant de la guarnició anglesa de la ciutat de Meerut. Els cipayos més rebels, que per res del món volien emprar aquelles bales, foren empresonats i sotmesos a judici. Els condemnaren a deu anys d'estar tancats a un presidi militar. Però els cipayos seguiren amb la seva revolta, alliberaren els seus companys i lluitaren contra els seus superiors i els soldats europeus. Amb morts d'un costat i l'altre, els cipayos fugiren cap a Delhi, tallaren els fils telegràfics i tota Bengala es posà del seu costat. Hi hagué saquejos, assassinats i tota mena de brutalitats. Per poc temps funcionà encara la línia telegràfica entre Delhi i Umballa i un jove oficial britànic envià el següent missatge: «He d'abandonar aquesta posició. Tots els bungalows es cremen, incendiats per 'cipayos' que han vingut de Meerut aquest matí. Ens anam d'aquí». La fuita dels europeus d'aquella regió fou desesperada. Al llarg de tres setmanes, a Delhi, conquerida pels rebels, foren morts tots els blancs i després, la rebel·lió dominà les ciutats de Jhansi, Gwalior, Cawnpore, Lucknow...

Diuen les cròniques d'aquell temps que «hi havia tantes víctimes que moltes vegades passaven dies i dies abans de poder-les enterrar i una escriptora de l'època, segons explica l'historiador Agustí Bachs, contava així la tragèdia: «S'apropaven homes a cavall pel camí, per la ruta de Meerut i cavalcaven cap a Delhi, com a dimonis; la pols que aixecaven formava un nigul de fum blanc rere d'ells en la plana il·luminada per la claror de l'alba. Passaren com un llamp, a pocs metres de nosaltres, disparant a l'aire i cridant com ho fan els homes quan s'enfronten en una cursa. Ella va veure els seus ulls fixos i els seus rostres frenètics i l'escuma que volava des dels colls i els flancs tremolosos dels cavalls al galop. Eren 'sowars' que anaven vestits amb l'uniforme dels regiments de Cavalleria de Bengala: sowars de Meerut. Però els seus uniformes es veien escarrinxats i coberts de sorra i bruts amb obscures taques de sang...».

La revolta, al cap de moltes setmanes, seria definitivament esclafada per les forces angleses. Després, el 1858 el Govern anglès decidia de dissoldre la Companyia de les Índies orientals, de manera que el governador general disposàs de la màxima autoritat política i militar. Pocs anys després aquest càrrec es convertiria en títol de virrei i la reina Victòria seria investida com Emperadriu de l'Índia. Els caps de la rebel·lió foren executats. Uns per l'escamot d'afusellament. Altres, penjats. I encara alguns, fermats a la boca d'un canó que quan es disparava en feia del reu mil trossos. I és que la història de la Humanitat és història de sang i injustícia encara que els 'exquisits' ho vulguin ignorar.