Té lloc a Barcelona una gran vaga per part del personal
tramviari. Els grups d'acció posen una bomba a les instal·lacions
de la Companyia, a la plaça del Padró, i això provoca un mort i set
ferits. També són destruïdes amb explosius les de
Meridiana"Muntanya amb dos morts i dos ferits. La patronal no es
deixa vèncer amb tot això i acomiada cent cinquanta obrers. La
lluita continua i cinquanta tramvies són cremats o volats. Explica
un cronista que el sistema consistia a pujar tres o quatre
activistes a un tramvia, ben armats. Quan arribaven al lloc del
trajecte on els esperava un vehicle per fugir, feien davallar la
gent i pegaven foc al tramvia o hi explosionaven un artefacte. Ben
sovint, entre els passatges dels tramvies, hi havia agents de
policia camuflats i això encara era pitjor, ja que a l'hora d'anar
a l'acció, s'establia entre activistes i policies un tiroteig, amb
morts i ferits entre el passatge. Es conta el cas d'un automòbil
ocupat per un piquet d'acció contra els tramvies a la zona
Urgell"Provença. Va aparèixer la policia avisada per algú i llançà
contra el cotxe sospitós tres bombes de mà. Dues d'elles,
sortadament per als anarquistes, no esclatà. La tercera, com si fos
una pilota, anà rodant i rodant per la calçada fins que s'aturà
sota la roda d'un vehicle de la policia. Explotà, finalment, i dos
guàrdies d'assalt en resultaren morts i d'altres ferits. Però d'on
sortien, per part dels sindicalistes, aquelles bombes, aquell
arsenal abundant i sempre disposat a entrar en la brega urbana? Es
tractava, en general, de bombes de fabricació casolana. A cada
punt, la policia descobria en aquells anys tallers clandestins on
quedava ben demostrat que la tècnica era ben dominada pels
fabricants àcrates, sempre tenint en compte els improvisats
materials i la també improvisada instal·lació dels laboratoris.
Aquell any de 1933, les Joventuts Libertàries compongueren la
lletra d'una cançó, amb tonada de rumba, que mostra ben a les
clares els sentiments del moment. Diu així: «Bombes per aquí,
bombes per allà, això és la Karaba, ja, ja, ja, ja. El capital no
dóna feina i la fam no s'acaba encara.
»Si Capone s'indisposa, posa, posa, posa, en espant a la
ciutat.
»Bombes per aquí, Bombes per allà...».
Es dóna el cas que la Karaba era un grup musical que actuava en la majoria dels actes de caràcter multitudinari del moviment anarcosindicalista i que s'havia posat molt de moda entre el jovent de Barcelona. Karaba i bombes, al compàs d'una rumba, era doncs part de la vida del carrer en aquella batalla dels tramvies o contra els tramvies. I els tramvies, però, varen sobreviure a la guerra civil i als anys de la postguerra. Fou el progrés, els caos circulatoris, el que els llevà d'enmig. Llàstima. Altres ciutats com Lisboa, San Francisco, Munic, Río de Janeiro han sabut conservar el que consideren una autèntica institució històrica i un patrimoni urbà més que necessari, insubstituïble, puix dóna caràcter al paisatge d'aquestes capitals. A Palma, en lloc de modernitzar els tramvies també els varen substituir. Tanta sort que a Sóller...
