Guillaume Apollinaire (Roma, 1880), un dels més grans poetes francesos, era greument ferit al cap en el decurs de la Primera Guerra Mundial. La batalla de Verdún no acaba mai. És la guerra que diuen de fatiga i deteriorament. Hi ha victòries inicials alemanyes i equilibri posterior a causa de les grans pèrdues humanes, és a dir, més de mig milió de baixes entre els dos bàndols. Al mateix temps, Alemanya intensifica les seves accions submarines contra els vaixells mercants dels aliats i les tropes russes avancen a Armènia i Pèrsia, encara que no progressa l'ofensiva britànica sobre Messopotàmia. I Apollinaire és portat a l'hospital, on aconsegueixen, de moment, salvar-li la vida. Diuen els seus biògrafs que en aquella guerra, el poeta sofrí una fonda transformació. De cop i volta, el bohemi parisenc havia esdevingut un home que cantava l'honor, el deure militar i el patriotisme. Però el projectil, segurament, li va fer veure les coses d'una altra manera. Curiosament, per una extraordinària coincidència, el mateix dia que Apollinaire era operat, apareixia en els prestatges de les llibreries de París la seva obra El poeta assassinat, sobre la coberta del qual era representat un cavaller amb el crani sagnant... Durant quasi dos anys, el seu prestigi va créixer però la salut no l'acompanyava. La seva ferida l'afeblí molt i en acabar el conflicte bèl·lic morí víctima de la grip, el novembre de 1918. I sembla també, que aquella ferida, aquella cruel experiència, a l'hospital de sang, entre la vida i la mort, l'allunyà de Madeleine Pagès. Direm, com anècdota, que aquest llinatge és català i segons Francesc de Borja Moll té les variants Pagès, Paigès, Pachés, del substantiu Pagès, del llatí «pagensis», camperol. Aquesta al·lota vivia a Orà, Algèria, i Apollinaire l'havia coneguda anant amb el tren de Niça a Marsella, el gener del 1915. Sembla que en restà enamorat ja que l'abril li fa tramesa d'una carta apassionada i segueix fent-ho, cada dia, fins el mes d'agost, quan la senyora Pagès l'accepta com el promès de la seva filla. Passa unes breus vacances a Orà, del 26 de desembre de 1915 al 9 de gener de 1916, però no es casa amb ella. Llavors, un cop ferit i operat per trepanació, ja no li tornà a escriure. Què havia passat? Per què aquell trencament de relacions d'un dia per l'altre? És de suposar que se'n dugué el secret a la tomba. De tot això en restaren més de dues-centes cartes i alguns poemes, un dels quals diu: «Aquest poema és només teu, Madeleine/ És un dels primers poemes del nostre desig/ És el nostre primer poema secret oh tu a qui estim/ El dia és dolç i la guerra és tan dolça Si fos precís morir /Tu ho ignores verge mia en el teu cos hi ha nou portes/ Jo en conec set i dues tinc ignorades...».
I segueixen més versos d'un erotisme punyent i pujat.