La costa turca, almenys entre Antalya i Pèrgam, és una successió de paisatges amb runes. Mediterrània intensa que fa córrer per un panorama de cultures que mai no se'n van del tot. Si només es posàs esment en els teatres que hi ha, es tindria un catàleg que aniria des del petit i quasi familiar de Kekova, fins al grandiós de Pèrgam. Uns encara s'aguanten amb força, altres es van esbucant de mica en mica. Tots mantenen l'entorn d'un bell paisatge. Encara que, com els homes, els llocs moren. Caune, a l'Àsia Menor, mor i viu.
Sortint de Dalyan, amb les tombes licies excavades als penya-segats que es miren dins el riu, un camí du fins a les runes de Caune. Runes?, potser. Però tot fa la seva via i la seva vida. El arbres fruiten i moren, les pedres s'esmicolen i rodolen amb l'aigua. Com els monuments d'abans, que es deixen endur pel temps i l'abandonament. El que abans era desembocadura de riu i port important, actualment és un meandre cansat que deixa basses d'aigua quieta que, vistes des de les parts altes dels turons, semblen molt blaves. Temples hel·lenístics, termes, fonts romanes. Tot està al seu lloc, però envellint. No hi ha ningú. Ha passat un camperol amb el seu motorino i ben aviat el renou del motor s'ha perdut entre remors naturals del fullam dels arbres, d'ocells que van a la seva. I altre cop "mira!" la postal: instantània d'un indret i un moment.
Al teatre, entre els esglaons que abans estaven ocupats per espectadors que volien conèixer els comediants i les obres que arribaven d'altres ciutats, s'hi han ensenyorit unes quantes oliveres i les seves ombres. Són arbres modests que només demanen humitat i aire. Dosis petites, però un poc. Penetren entre les pedres tallades. I viuen. A Caune abans hi havia un riu, una ciutat important amb el seu port, una vida. Tot canvià. Com, sense allunyar-se massa, passà a Demre, Pinara, Xanthos o Cnido. Oliveres, ombres, etc.