Neix a Ginebra el químic Raoul Pierre Pictet, que dedicà moltes de les seves tasques i investigacions al problema pràctic de com produir gel artificial, bàsic per a la conservació d'aliments. Aconseguí de fer experiments amb temperatures excessivament baixes, amb un mètode semblant al de Cailletet però fent servir un equip molt més complicat. Produí així grans quantitats de gasos líquids, que amb el temps esdevingueren un producte comercial i no una curiositat de laboratori. Pierre Pictet morí a París el 1929 i fou una valuosa anella de tota una cadena d'investigació que passa per l'efecte Joule-Thomson i el ja esmentat abans, Louis Paul Cailletet (1832-1913), físic francès, que partint de Van der Waals, teories i experiències que tractà detalladament, s'interessà en la liquefacció dels gasos i començar a comprèmer i refredar un gas tant com li fou possible, deixant que en la seva dilatació originàs un refredament notable.
El 1877 produïa petites quantitats d'oxigen, nitrogen i òxid de carboni líquids. Tanmateix, el sistema Cailletet-Pictet era difícil d'aplicar a l'hidrogen, ja que per tal de fer servir l'efecte Joule-Thomson havien de baixar la temperatura d'aquell fins per davant dels -83 graus centígrads. El mèrit seria per a Dewar que aconseguí de liquar-lo perquè ho refredà primerament amb nitrogen líquid i després, féu ús del mètode Cailletet-Pictet.
Això, tot plegat, ens convida a pensar que ningú no és un geni aïllat i que cada etapa de progrés s'ha hagut de fer amb la col·laboració de molts. En aquest sentit no anava gens errat un altre gran savi, Santiago Ramón y Cajal, quan deia, aplicant-ho a un dels seus personatges literaris, i referint-se al desagraïment humà que per enveja i altres raons inconfessables redueix les persones de mèrit al silenci: «Aquell escepticisme universal, tan cruelment mortificant per al seu amor propi; el creixent desviament dels amics, que el consideraven del tot guillat; l'aversió progressiva als homes i les coses, va fer caure el nostre filòsof en ombriva desesperació. El mirífic i sobrehumà do que jutjà nunci de glòria i ventura esdevenia font inesgotable d'amargor i desencís.
Com sol passar sovint, els cecs jutjaven el vident. Qui podia compadir era compadit. Un cop més el geni passava per demència i recollia, en pagament del seu humanitari i abnegat esforç, ingratitud i ignomínia... Extremadament sensible al defalliment de les coses vives, el seu esperit es posà en concordança amb l'ambient, sentint-se penetrat d'aquesta indefinible malenconia que sembla irradiar de la vida vegetal quan és abandonada del sol, el seu Déu i la seva força. Aquest fum negre "exclamava" es troba lligat a la llum com el dolor al pensament. Havia volgut llum, molta llum... i aconseguí, sens dubte, enllumenar la seva intel·ligència; però, ai! el fum de la flama ennegrí el seu cor i amarà el cel de la seva fortuna...». És la lluita solitària del savi per al bé dels altres.