Diari de Balears reprodueix íntegrament la carta que el metge suís Rupert Spillmann ha remès al setmanari en alemany Mallorca Magazin i en la qual dóna la seva versió de les excavacions que ha duit a terme al castell de Santueri. L'arqueòleg aficionat assegura que les autoritats local coneixien el seu treball i el trasllat de les peces a l'estranger. També afirma que una maliciosa campanya de premsa ha romput els seus esforços, que quantifica en milers de francs i multitud d'hores invertides.
«Des de fa trenta anys la nostra família posseeix una casa d'estiueig a Cala d'Or, Mallorca. A deu quilòmetres de distància en línia directa, o a 17 quilòmetres per la carretera, s'eleva una petita serralada. La segona més alta elevació assoleix una altura amb prou feines de 300 metres sobre el mar i és formada per un altiplà irregular limitat per gairebé tots els costats per penya-segats que cauen uns cinquanta metres. Al sud, tanmateix, hi ha un accés, pel qual un arriba còmodamente a l'altiplà. Les restes de les muralles d'un castell medieval, en algunes parts encara imponents i visibles des de lluny, s'eleven sempre on un podria entrar a l'altiplà, i impedeixen així l'accés. Aquest, avui dia, és tan sols possible pel portal del castell pel qual durant els mesos d'estiu un guàrdia deixa entrar els turistes perquè visitin la instal·lació, cobrant-los una entrada.
Ja de jove m'interessava l'arqueologia, encara que resulta que no l'he convertida en la meva professió. Em vaig fer metge i tenc un consultori al camp, a prop de Thurn, a Suïssa. Tanmateix, sempre quan m'era possible he dedicat una part del meu temps lliure a aquesta passió, i he continuat formant-me, per exemple mitjançant la lectura. Quan, fa uns 15 anys, van aparèixer per primera vegada al mercat detectors de metall, em vaig especialitzar a aplicar aquests aparells al servei de l'arqueologia. Des del principi m'era molt important demostrar que aquest instrument interessant, aplicat adequadament podia ser de gran ajuda per als objectius de l'arqueologia. Mai no es tractava de posseir objectes metàl·lics trobats amb el detector! Molt més es tractava de rescatar-los, registrant sistemàticament la superfície de la terra, i en col·laboració amb les autoritats competents, posar-los en un context arqueològic.
Això mateix és el cas que concerneix al turó de Santueri. Un reconeixement del terreny em va convèncer que la ceràmica que es trobava a munts en la superfície significava que l'altiplà antigament havia d'haver estat habitat en repetides ocasions i durant llargues èpoques. Els penya-segats feien de Santueri un refugi natural ja des de temps immemorials. Quan més tard em vaig assabentar que Santueri era propietat privada, vaig preguntar un dia al guàrdia mallorquí si em permetria escorcollar el terreny obert amb el meu detector de metalls. Vaig trobar de seguida uns objectes interessants i vaig decidir que anava a sistematitzar la recerca.
Un amic em va ajudar a seccionar el terreny en quadrats de 20 metres de llarg. Després, aquests varen ser registrats esmeradament i sistemàtica per metalls. Abans de passar molt temps va aparèixer la primera petita moneda bizantina d'or, després un anell d'or amb una inscripció àrab, com també molts objectes de bronze i, de tant en tant, també algunes peces de plata. Monedes de l'època romana també aparegueren amb una relativa freqüència. El que cridava l'atenció eren monedes àrabs, que eren trobades petites o com a fragments, molt sovint en forma rectangular. Totes eren encunyades als dos costats amb lletres àrabs però el que passa és que només parts de les falques estaven reproduïdes. Quan vaig trobar una altra petita moneda bizantina d'or i un nombre d'altres objectes interessants d'aquella època "una troballa d'un temps que fins ara a les Balears amb prou feines està documentat" vaig decidir informar les autoritats de l'Illa.
A la primavera de 1998 vaig viatjar per això a Palma i vaig intentar posar-me en contacte amb els arqueòlegs. Al principi em varen enviar al director del Museu de Mallorca, que va escoltar les meves explicacions per dir-me després que ell no era la persona justa per a això, que havia de parlar amb els arqueòlegs. Va ser ell qui em va dir que em dirigís al Consell Insular de Mallorca i al Departament Arqueològic. Allà vaig ser rebut cordialment, i els dos arqueòlegs, Jaume Cardell i Gabriel Pons, una mica sorpresos, van prendre coneixement que a Santueri s'havien fet descobertes importants i que es podia esperar fer-ne encara més. D'algunes peces tenia fotos que els vaig ensenyar. Els vaig prometre lliurar-los totes les troballes, per a mi la cosa més natural, i els vaig demanar poder seguir amb el projecte. Com que també m'agrada netejar amb molta cura els objectes trobats, vaig demanar als dos arqueòlegs el permís de portar aquests a Suïssa per poder conservar-los abans de lliurar-los a les autoritats de Palma.
En aquell moment un numismàtic conegut, el dr. Lutz Llisch, especialista per a monedes islàmiques a la Universitat de Tübingen, ja s'havia interessat per les monedes trobades a Santueri. Per això, també vaig demanar als arqueòlegs permís de poder determinar i catalogar aquestes monedes a Tübingen. Els dos arqueòlegs estaven d'acord i, després d'haver tornat a Suïssa, vaig enviar una sol·licitud formal al Consell Insular de Mallorca per poder continuar amb el projecte començat. En el següent vaig rebre del Consell per escrit un permís oficial per a això. Segons el meu parer, el breu document comprenia també els altres punts de l'acord amb els arqueòlegs. Aquests, òbviament, compartien la meva opinió, ja que la col·laboració que es desenvolupava en el següent era bona, amistosa i eficaç.
D'ara en endavant viatjava dues o tres vegades anuals a Mallorca, cada vegada per passar allà unes vacances d'uns quinze dies. En aquelles ocasions solia portar troballes netejades per lliurar-les al meu contacte amb les autoritats, el senyor Gabriel Pons i Homar, qui a canvi m'estenia un rebut. Descobriments especials com les quatre monedes d'or que fins ara han aparegut escampades a gran distància sobre el terreny, les lliurava tan aviat que m'era possible. D'altra banda, les troballes eren tan nombroses "entre ells també molts objectes petits o fragments d'un interès científic menor" que, malgrat un gran esforç, no sempre podia netejar-les totes i van començar a acumular-se peces no treballades. Sempre eren les monedes les que tenien preferències per poder lliurar-les com més aviat millor als numismàtics que les catalogassin.
Relativament tard em vaig adonar que el propietari del terreny encara no sabia res d'aquest projecte. Tant els arqueòlegs com el guàrdia m'havien promès informar-lo. Havia doncs de fer-ho jo mateix. També es tractava de convèncer-lo de la importància del projecte. L'esmentat senyor estava molt ocupat i difícil de contactar, però al final vaig rebre també el seu permís per al nostre projecte i ell també va aprovar l'acord entre els arqueòlegs i jo. Quan me va demanar que li lliuràs les troballes a ell, per evitar conflictes, no vaig lliurar objectes durant un cert temps ni a ell ni als arqueòlegs. Tan sols després que el propietari i els arqueòlegs haguessin arribat a un acord vaig reprendre les entregues a finals de 2001.
Amb el transcurs del temps es posava cada vegada més evident que l'altiplà del castell de Santueri era un lloc molt important de troballes arqueològiques. Troballes bizantines com sis segells de plom, les monedes, sivelles típiques, etc., com també tres gerres de bronze donen testimoni d'un indret avançat de l'imperi bizantí a les Balears en els segles VII i VIII, vol dir una extensió desconeguda fins ara. A Santueri hi degué haver almenys temporalment una petita àrea administrativa. Una basílica d'aquell temps, que va ser trobada i excavada després de les primeres troballes de Santueri, es trobava en Son Fadrinet, a una distància de 10 quilòmetres. A part d'això no es coneixen llocs de descobertes per a aquella època a les Balears.
Va resultar que les petites monedes rectangulars àrabs trobades en gran nombre eren d'un tipus que fins ara no havia aparegut en cap publicació. Són procedents en gran part dels segles XI i XII, i sembla que en transaccions comercials van ser canviades pel seu pes. El dr. Lutz Llisch ha treballat amb aquestes monedes i en un gran esforç ha aconseguit reconstruir gran part dels segells que estaven reproduïts a les monedes només parcialment, i n'ha pogut identificar diferents tipus. Aviat han de ser publicades juntament amb les altres monedas, unes 1.000 en total.
El descobriment de quatre monedes d'or (dos tremisos, un solius i un semis) tant com la falsificació d'un sòlid, que estaven repartides per tot el terreny, també va ser sensacional i sembla que no es coneixen altres llocs de semblants troballes. També en pla general les sivelles de cinturons, moltes vegades ricament adornades i daurades, així com altres peces d'adornament, van ser fetes per artesans molt qualificats i han d'haver pertangut a gent d'alt rang.
El considerable nombre de destacats objectes de metall que a part de molts d'altres, ordinaris però interessants, com hams, didals i agulles de bronze, daus de plom, etc., han aparegut a Santueri, van motivar al Departament de Cultura de Consell Insular de Mallorca planificar a Palma una exposició per a la tardor pròxima. Sobretot el nombre relativament gran de troballes de l'època bizantina recuperades a Santueri durant els tres anys passats, que podrien ser relacionades amb la basílica, van motivar al director de l'institut, el catedràtic Tilo Ulbert, oferir al govern de Mallorca fer-se càrrec de la vertadera investigació arqueològica a Santueri, pagant els costs el govern alemany. El 17 de desembre de 2001 em va ser possible reunir tots els implicats. El catedràtic Tilo Ulbert va subratllar la intenció de realitzar les investigacions arqueològiques. Es va parlar de la planificada exposició i el propietari es va declarar d'acord amb tots els plans i amb el lliurament de les troballes al Servei Arqueològic de Palma, almenys com a prestació. Semblava que tot es trobava al millor dels camins per poder investigar científicament el lloc de les troballes més interessants de les Balears, després que aquest s'havia conservat durant tants segles sense intervencions dels temps moderns i sense haver estat tocat per expoliadors. De les monedes d'or vam informar només les autoritats de Palma per evitar que es produís un «goldrush».
Per a mi, aquest desenvolupament era una gran alegria i satisfació! Els meus recursos (milers de francs suïssos invertits en aquest projecte) així com les incomptables hores de treball invertides en la recerca, la neteja i la conservació dels objectes metàl·lics, em valien la pena en vista de l'aconseguit. Això sobretot considerant la importància que aquest projecte havia assolit.
El significat especial del Castell de Santueri com a lloc de troballes, i els nostres grans esforços i segurament una part del que podia ser aconseguit en el transcurs dels darrers anys, va ser espatllat per l'actual campanya maliciosa de la premsa. Els atacs de periodistes mal informats que, amb fets retorçuts, veritats a mitges i mentides, aixequen acusacions injustificades i assignen culpes, sense conèixer ni els mecanismes ni els motius d'aquest projecte, constitueixen per a mi un intent incomprensible de denigrar un projecte important per a Mallorca. Advocant aparentment per l'arqueologia, li han fet molt mal. Com a conseqüència de la campanya, Santueri serà inundada de cercadors de tresors "amb o sense detectors" que no pensaran, ni en somnis, entregar les seves troballes a les autoritats. I tots aquests que pensen com l'iniciador d'aquest projecte s'ho pensaran dues vegades si volen atrevir-se a col·laborar amb les autoritats. Em resulta difícil creure que malgrat una actitud honesta i molta bona voluntat, un pugui, per una campanya de premsa negativa amb rerefons polític, ser titllat de criminal, i només perquè algú està disposat a subordinar els interessos de la ciència, l'ètica i públics a les seves ambicions egoistes».