Els balnearis d'aigües termals (1911)

A Mallorca com a la resta de l'Estat i al Continent, des de Vichy a Baden"Baden, passant per Panticosa i altres molts indrets famosos, els balnearis d'aigües termals enregistren una gran afluència d'estiuejants i banyistes. Aquí, a l'establiment de San Joan de Campos, del qual és propietària Francisca Estaràs i Bosch, anuncia preus i serveis, és a dir, cambres, fonda, cotxeres i estables, diversions i entreteniments, concerts i vetlades, i els diferents aspectes de la balneoterapia, banys generals, de dutxa de pluja i de seient, dutxa escocesa, a més de gimnasia, caminades i excursions. És a dir, en resum, salut i relacions socials. Era una manera més per als burgesos de passar l'estiu. És clar que sobre tot això hi havia molta sàtira i excepticisme i així, el poeta Vital Aza ens explica aquesta divertida història: «El marquès de Tilo i la seva filla Rita arribaren a Santa Cruz de Solano, un poble de salut, per a passar"hi l'estiu, i de passada, que la filla allà es recobri de l'anèmia que pateix. Al cap d'un mes no ha trobat ella millora i el marquès, molt angoixat, fa venir Don Bruno, el metge de la contrada. Aquest promet a l'aristòcrata ocupar"se del cas amb molt interès i li diu: Tingui paciència. Encara que l'anèmia és un mal molt rebel, no es dolença tan greu que la ciència no hi pugui donar remei. Ja que la pacient ha pres ferro en quantitat, cercarem una altra via per a guarir"la. Em diu que dorm molt i que es passa tot l'altre temps asseguda i no menja quasi res. Doncs ha de beure aigua de la font, però no aquí, sinó de la que brolla directament de la penya, entre la floresta, que és la més neta, pura i sanitosa. Ja veurà, vostè, senyor Marquès com es cura la nina. Demà, els acompanyaré a la font, que es troba, com sap, a mitja llegua d'aquí. El camí no és fàcil, ja que és llarga caminada. No hi poden arribar els carruatges ni els cavalls. Farem la marxa quan el sol no piqui molt. Tanmateix, el passeig és agradable. Només hi hem de dur un tassó. Després, que ella pegui quatre glops, a casa! Aquella aigua és un tònic excel·lent, reconstituent, el millor dels coneguts. Dit i fet, seguiren aquella prescripció. Al cap d'un mes, la nina menjava de bon grat, tenia la cara color de rosa i estava sana del tot. El potecari, intrigat per aquell miracle, pensant que d'aquelles aigües en podria treure gran negoci, s'entrevistà amb el metge. Li digué que volia vendre en ampolles que tancaria aquelles miraculoses aigües carbonatades. El metge va esclafir en bones rialles i digué: No és necessari que analitzi més les aigües. Són potables i res tenen de particular. No posseeixen cap agent curatiu especial. El que cura és la distància que hi ha del poble a la font».