Morir pel sol fet de tenir una ascendència ètnica. Esser traït per algun denunciant de la pròpia comunitat. Patir tortures. Perdre qualsevol dret humà. Esser sotmès al més brutal esclavatge. Haver de suportar per part de guardians i botxins burles, ofenses i patiments de tota mena tot i que hom és innocent. Enfrontar-se a la mort industrial de les cambres de gas i dels forns crematoris.
Comprovar amb total astorament que dins el cor de l'enemic no hi ha la més petita espurna de sentimentalisme. Veure com el mal guanya la batalla al bé. Comprovar que el més horrible assassinat massiu, quan es fa en nom de l'Estat, té totes les portes obertes.
Tot això i molt més havien de pensar aquells «màrtirs» de la comunitat jueva de la ciutat de Seta, en el Llenguadoc, quan els alemanys de Hitler els feien pujar als trens de la deportació i la mort. Fins aleshores, els trens havien estat quelcom benèfic. El mitjà de transport dels rics i dels pobres. La gran clau per travessar el món confortablement assegut, allotjat i alimentat. Recordem l'Orient Express. El transcontinental nord-americà. Els bells ferrocarrils suïssos. Les línies de transport de mineral de Sud-àfrica. Els trens nord-africans... Cada tren, una aventura. Des de Juli Verne als feliços 20. Però el nazisme embrutà aquesta èpica.
Convertí molts trens en màquines de mort. En artèries dels camps d'extermini: sis a Alemanya, un a Àustria, un a Txecoslovàquia, un a Polònia... I després aquells noms maleïts: Dachau, Auschwitz, Belzec, Sobibor, Treblinka... Fàbriques de matar. Escorxadors de multituds. Seta, amb el seu port, els seus canals, el seu nus ferroviari, era un punt estratègic més, que els alemanys vigilaven estretament amb destres guarnicions. El mont Saint-Clair és la part més hermosa de la ciutat, amb els seus bosquets i jardins, les seves quintes d'esplai, la seva ermita marinera, els seus miradors panoràmics... Però en aquells dies era un volcà. Els alemanys havien excavat túnels en el seu ventre i hi havien instal·lat un polvorí. Quan avui visitam Seta no podem obviar totes aquestes petjades del seu passat més dramàtic. I passejant, passejant, prop del parc del Castell d'Aigua, hi podreu descobrir un senzill monument. La senzillesa, però, no li lleva cap punt d'eloqüència:
«A la memoire de nos camarades morts dans les bagnes nazis: Jean Barrat, 20 ans, Mathausen./ Pedro Barrul, 43 ans, Mathausen/ Roc Bosco, 21 ans, Flossenbourg/ Pierre Cabanel, 43 ans, Flossenbourg/ Isaac Cohen, 31 ans, Auschwitz/ Moïse Leon, 29 ans, Auschwitz/ François Mallol, 45 ans, Dora/ Felicien Molino, 23 ans, Neven gamm/ Georges Pointu, 25 ans, Dachau/ André Portes, 20 ans, Flossenbourg/ Louis Roustan, 25 ans, Dora/ Maurice Tarbouriech, 24 ans, Buckenwald».
Cabanel, Leon, Molino... No hi mancaven descendents dels nostres jueus sefardites. Pobres al·lots!