El 1590 era nomenat batle de Muro Joan Carrió. I aquest home, que comptava en la seva família amb mostasafs i clergues, es trobà, ja d'entrada, amb un problema de segrest i rescat de conciutadans. Els Carrió, establerts a Muro en el segle XVI, eren originaris de Carrión de los Condes, a la Península, que forma una de les contrades de Castella, a la zona de Palencia, enclau important de la Carrera de Sant Jaume de Galícia i una de les viles més importants de l'edat Mitjana, amb manifestacions artístiques del romànic i el mudéjar. Comtat famós, el sepulcre dels seus senyors naturals es troba en el Monestir de Sant Zoilo, fundació benedictina del segle XI. Però en parlar de Carrión és també obligat fer esment del savi Sem Tob Ibn Arduriel ben Isaac, autor dels anomenats «Proverbis Morals» (Consells i documents al Rei En Pere) i un poema que porta per títol «Widduy», entre d'altres escrits rabínics. En aquella època, segle XIV, Carrión era una ciutat destacada, amb esdeveniments com aquest del qual Sem Tob en seria testimoni:
«essent infant Alfons XI, es reuní a Carrió la seva àvia Maria de Molina amb prelats, rics-homes per a reclamar comptes sobre la seva tutoria. «Estaban muy enredadas, por lo que comenzó una pelea entre todos los fijos dalgo en los palacios del Rey a do posava la reyna... Et en algunas villas destasá tales levantabanse por esta razon algunas gentes de labradores a voz de comun e mataron algunos de los que los apremiaban, e tomaron e destroyeron todos sus algos (propietats). Et en nenguna parte del regno non se faci a justicia con derecho; et llegaron (varen posar) la tierra en tal estado, que non osaban andar los omes por los caminos sinon armados, et muchos en una compaña, porque se podiesen defender de los robadores. En los logares que non eran cercados non moraba neng uno; et en los logares que eran cercados mantenianse los mas dellos de los robos e furtos que facian; et en esto también avenian muchos de las villas, et de los que eran labradores, como los fijos dalgo: et tanto era el mal que se facia en la tierra, que aunque fallasen los omes muertos por los caminos, non lo avian por estraño...»
Aquesta llarga referència ens descriu com Carrión de los Condes era un camp de batalla, una auténtica guerra civil, de manera que no és gens estrany que moltes famílies de la comarca emigrassin a Aragó, Catalunya i, en aquest cas, a les Illes Balears. Per altra banda els Comtes de Carrión ja havien aparegut a les pàgines romancesques del «Cantar del Mío Cid...»
«También cuando a El Cid llegaron se alegró el Campeador:/ Aquí tenéis a los yernos, Jimena, mujer de pro,/ y vosotras, mis dos hijas, Doña Elvira y Doña Sol:/ que con amor os abracen, y os sirvan de corazón./ Gracias a Santa María, Madre de Nuestro Señor,/ de estos vuestros casamientos recibireis gran honor./ Muy buenas cartas irán a las tierras de Carrión».
Segons aquest relat, Diego y Fernando González, «infantes de Carrión», fills del Comte Gonzalo Ansúrez, documentat els anys 1055, 1058 i 1081, es casaren amb les filles del Cid, però això és només una ficció. No ho és tant la seva dubtada existència i contribuiren, al costat de Rodrigo Díaz de Vivar, a la conquesta de València contra els moros.
Deixem, però, aquest episodi, per a tornar al batle Carrió de Muro, que havia de fer gestions per al rescat de Jaume Molondra i Jaume Quetgles, fadrins de 13 i 14 anys, capturats pels moros. Es demanà ajut econòmic a tot el poble, i és curiós que entre aquelles contribucions, hi hagués un captiu sarraí anomenat Amet i valorat en 300 lliures.