Pedro de Rivadeneyra o Ribadeneira (Toledo, 1527-Madrid, 1611), escriptor, jesuïta, que va escriure obres ascètiques-morals, com Flos santorum i històrico-apologètiques, amb una prosa molt fluida, es declarà, amb altres tractadistes espanyols de temes polítics, enemics declarats de Niccolò Machavelli (1469-1527), filòsof i secretari de la República de Florència, que dugué a terme nombroses missions diplomàtiques, autor de l'obra El príncep. Aquesta fou escrita el 1513 i publicada el 1532. Machiavelli defensa, en les seves pàgines, la idea de l'exèrcit nacional com a instrument de força del monarca i exposa el principi segons el qual l'Estat s'ha de fixar, en primer lloc, uns objectius i els ha d'aconseguir amb qualsevol casta de mitjans, sien o no morals. L'obra maquiavèl·lica constitueix, doncs, un retorn a la filosofia política heretada dels grecs. Desemmascarant les pretensions de la religió en matèria política, parteix de realitats contemporànies per definir un ordre nou, moral, lliure i laic, en el qual la raó d'Estat priva sobre qualsevol altra cosa (recorda el nazisme i el feixisme posteriors), tot i que pretén millorar l'home i la societat.
No és estrany que autors com Ribadeneyra hi vessin una provocació que era precís combatre: «Pens -escrivia- que les virtuts del príncep cristià han de ser veritables virtuts i no fingides, com ensenya Machiavelli. Suposada aquesta veritat, que no hi ha virtut perfecta sinó en la religió cristiana, com resta declarat, d'ella es podrà seguir que les virtuts del príncep cristià han de ser veritables virtuts i no fingides, puix que si no són veritables, en lloc de virtuts, esdeven només ombres de virtut.
En la qual cosa, Machiavelli ensenya una doctrina molt falsa, impia i indigna, no només de pit cristià sinó també d'home prudent i entès.
Perquè en el llibre que va escriure del Príncep, moltes vegades diu i repeteix que, per enganyar millor i conservar el seu Estat, ha de fingir el Príncep que és temerós de Déu encara que no ho sia, i temperat, encara que sia viciós, i clement, essent cruel; i prendre la màscara de les altres virtuts quan li ve bé, per dissimular els seus pecats i ser tingut pel que no és...
Totes aquestes són paraules de Machiavell i, sortides de l'infern per destruir la religió i arrabassar del cor del príncep cristià, així, d'un cop, totes les virtuts veritables...
Aquesta doctrina és contrària no només al que ensenya la nostra Religió, sinó també a tot bon raonament i a tota bona filosofia...
I diu, encara Machiavelli, que moltes vegades per conservar l'Estat el Príncep s'obliga a anar contra la Fe, contra la Caritat, contra la Humanitat i contra la Religió». Això comentava Rivadeneyra, o millor dit, Pedro Ortiz de Cisneros, el seu nom veritable, quan observava que amb això dels polítics ja hi havia prou brutor i que no era necessari llançar més llenya al foc.