En el número 4 del carrer de Savellà hi ha l'edifici senyorial de Can Sureda, també conegut com Cas Marquès de Vivot. Aquest casal fou construït en el segle XVIII sobre les restes d'un habitatge medieval. Joan Miquel Sureda i Villalonga, primer marquès de Vivot, féu edificar, com a complement d'arquitectures anteriors, cap al 1725, el pati de belles columnes de marbre rogenc, fust bombat i capitells corintis, sobre els quals descansen els arcs carpanells, i la monumental escala, que en el primer replà ens mostra els escuts dels Sureda, Villalonga, Santacília i Despuig. Potser d'aquesta família era Bartomeu Sureda, nascut a Palma el 1767, que estudià a França les tecnologies industrials de la porcellana de Sèvres, a Hauts-de-Seine. Aquella manufactura fundada el 1756 fou, segurament, la més important d'Europa, i encara avui ho podem comprovar tot fent una visita al seu museu nacional de ceràmica. De retorn a Mallorca, Bartomeu era nomenat director general de la Reial Fàbrica del «Buen Retiro», càrrec que va cobrir, segons sembla, amb gran eficàcia. Es va casar amb una francesa, que pertanyia igualment al món industrial, Marie Thérese. L'un i l'altra foren retratats, en oli sobre llenç, per Francisco de Goya, això quan encara estaven en plena jovenesa, entre 1804 i 1806.
Res tendrien a veure aquestes dades amb la literatura si no fos perquè Sureda introduí a l'art de la porcellana espanyola una peça generalitzada de la narrativa popular xinesa. Es tracta de la història del dibuix anomenat «del salze», que decora les peces més apreciades de porcellana antiga. La pintura blava, dita també «el model del salze», es basa en la història que també recollí i promogué entre els ceramistes del «Buen Retiro» el nostre personatge. Vet ací una de les seves versions: «Una certa, bella al·lota
xinesa, que havia nom King-Xi, s'enamorà del secretari de son pare, un jove mancat de fortuna econòmica, anomenat Xang. Volia el pare de Kung-Xi casar la seva filla amb un home ric; i, negant-se ella a renunciar a Xang, la va recloure son pare en una caseta que estava situada a l'extrem del jardí. Hi creixia, just al davant de la finestra, un salze; i un poc més enllà un fruital, les fulles i flors del qual Kung-Xi contemplava, de bon grat, dies sencers. Així passava ella les seves hores, trista i solitària, fins que Xang li va escriure una carta on li proposava de fugir amb ell. No gosant confiar el seu secret al correu per por que no caigués en mans del pare, prengué una closca de coco, hi fixà una petita vela, i després de posar-hi l'escrit, la llançà a l'aigua, quedant-se ell vigilant fins que la missiva arribà a mans de Kung-Xi. Llegida la carta, envià l'al·lota la resposta pel mateix conducte.
Li deia que se n'aniria amb ell si ell tenia prou valor per a raptar-la. Ho va fer així, amb gran audàcia, Xang, i en creuar un pont, que per força havien de passar per a sortir del jardí, els va sorprendre l'enfurismat pare i els perseguí. Anava davant Kung-Xi, seguida de Chang amb la capsa de les joies i darrera d'ells, el pare, amb un fuet a la mà. No els pogué capturar en aquella correguda i els amants es refugiaren, tot seguit, dins una altra caseta vora el llac, on amagats, visqueren feliços. Però el pretendent ric de Kung-Xi va descobrir on els amants vivien i pegà foc al peit i idíl·lic habitatge on aquests vivien, morint cremats en una darrera abraçada.»