Les flors tallades, sacrificades, mortes. La flor de l'edat que és de gran bellesa però de curta durada. Et cecidit flos, títol d'un retrat d'una dama senyorívola, alaronesa, que amb la seva indumentària típica posa al costat d'un rellotge neoclàssic, i més diria, estil imperi, que ornats els seus quatre cantons, amb esculturetes grecollatines, que són representacions de les etapes de la vida: primavera, estiu, tardor, hivern, ens dóna la gran lliçó que ens esforçam a oblidar: tot és efímer. Et cecidit flos. I podem veure, al costat del rellotge, un gerro que ha deixat caure l'aigua i les flors que contenia. El missatge és bastant clar i s'inspira en autors de l'època com el famós poeta italià Pietro Buonaventura Metastasio (1698-1782), que feren una anàlisi de la vida des d'aquestes perspectives pessimistes. Metastasio mostrà des de molt nin una decidida afecció a la poesia, es passava els dies sencers fent versos, i els vespres anava a situar-se a les places públiques de Roma i allà estant, recitava les seves cançons, sempre aplaudides per la nombrosa concurrència.
«Per què la vida ens sembla bella?/ Quin plaer ens ofereix mentre dura,/ si no hi ha edat ni condició dins ella/ que dolor no estorni, i amargura?»
El retrat que comentam, atribuït per alguns crítics més o menys especialitzats al mestre Gabriel Reynés, nascut a Alaró el 1807, pintor costumista que va merèixer esser estudiat per Antoni Furió. Per això anant pels carrers d'aquella vila, situada en els baixos de la Serra, entre dues fèrtils valls afavorides per abundants aigües soterrànies, haig de pensar en els versos de Metastasio.
A partir de la Plaça Nova, carrers com el de la Rectoria, Campanar, Camp Roig, Barbut, Bastida, Gerreria, Poador... passejam per la vila i recordam alhora els mots que són inapel·lable sentència: «Fantasmes engendrats/ per loca fantasia,/ somni, deliri, sentits acurats;/ I quan finalment, avergonyida, un dia/ es desenganya la nostra ment cega,/ aleshores, amb la mort ensopega».
Però Reynés igual que Metastasio pintaren també la vida, més la
vida de la natura que la dels homes.
La vila natal de Reynés, que després ha estat també residència i
estudi d'altres artistes, com Silver Pripps o Manuel Coronado,(de
qui Camilo Josè Cela, segons llegim en un article, va dir que era
un pintor que pintava poesia, l'esquelet, l'espectre de la poesia,
amb els ulls espantats i l'ànima a l'aguait, recollida en profund
fervor...una alegoria més d'allò que és efímer...), els quals
comptaren amb bells paratges inspiradors dels seus llenços, el vell
nucli urbà, la ruralia disseminada, els lluminosos racons d'Es
Verger, Sollerich, Son Forteza o el castell, amb el seu oratori
dedicat a la Mare de Déu del Refugi (1662) o el record dels màrtirs
Guillem Cabrit i Guillem Bassa.(1285).
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL