Havia passat per camps de vinyes, turons cultivats que a vegades descendien fins a tocar algun rierol que, amb un poc de sort, mantenia un fil d'aigua en moviment. Era, aquell paisatge, un d'aquests llocs on no seria mala cosa tenir-hi una casa oberta a l'horitzó dòcil i gens escandalós. Era, en definitiva, el camí que duia a Teboursouk, un poblet net, blanc i ben ordenat. Per això prendre un te a un establiment ran d'allà on parava el louage, que cobria el trajecte des de Tunis, donava força i alegria per encarar-se al salt sublim: descobrir Dougga, passejar pels carrers empedrats, palpar el passat de viu en viu.
Un vilatà ho va posar fàcil, per fer amb el seu cotxe els pocs quilòmetres que hi havia entre Teboursouk i les runes de Dougga. Però parlar de runes és dir una mitja veritat, perquè a mesura que s'entrava dins l'immens redol arqueològic es comprovava que hi havia, malgrat el temps i malgrat els homes, una ciutat. Al teatre hi mancava el públic, però l'espectacle es mantenia viu a través de les columnes: allà, dins la distància, els camps de setembre groguejaven i descobrien rastres de verds que no s'acabaven d'esvair. Pels carrers, empedrats com si fos cosa de l'última legislatura eficaç, un home passava amb la seva somera. A una banda les belles edificacions antigues, a l'altra unes figueres de moro creixien de mala manera. Si visitava les termes, el trespol de pedres de colors s'hi dibuixaven peixos que havien vist els cossos nus de fa dos mil anys. Lluny, per entre els rostolls mig cremats, quedaven trossos d'edificacions que esperaven una recuperació.
Els estralls del temps i dels homes els endreçaven uns homes que, de mica en mica, restituïen l'esplendor antiga i posaven les coses al seu lloc. Desenterraven el passat, numeraven les pedres trobades fora de lloc, aixecaven les columnes caigudes, enlairaven els capitells... Trobaven cossos sense cap, caps sense cos i, malgrat tot, un passat que semblava bell i esplendorós, es mantenia dins el seu paisatge. Caminava per uns carrers per on hi havia transitat tanta gent! Però aquell dia de setembre n'hi havia poca, de gent. Només els homes que posaven números a les pedres i, quan arribava el moment, ho deixaven de forma correcta. I aquí no ha passat res! (El 1997 la Unesco va declarar Dougga Patrimoni de la Humanitat).