Pierre Loti treia a la llum pública la seva obra, per a mi la més significativa de la seva producció, El llibre de la pietat i de la mort. Pierre Loti, pseudònim de Louis Marie Julien Viaud (Rochefort, Charente-Maritime, 1850-Hendaya, 1923), es popularitzà per les seves novel·les exòtiques i els seus llibres de viatges. De fet, les seves experiències viatgeres com oficial de marina li inspiraren una ambiciosa obra de quaranta volums on s'hi mesclaven elements autobiogràfics i fabulacions. «Aquesta és una petita història que em fou contada per Yves, un capvespre, quan ell havia de conduir amb una llanxa canonera un carregament de condemnats que s'embarcaven en un gran transport amb destí a Nova Caledònia.
Entre tots aquells homes hi havia un forçat vell que duia dins una petita gàbia un pobre passarell.
Per tal de passar una estona, Yves conversà amb aquell avi que no tenia mala figura... Tot content de veure que algú era capaç d'escoltar-lo compassivament, el forçat mostrà al seu interlocutor l'única riquesa que posseia: la gàbia i l'ocell. El passarell coneixia la veu del seu amo i després d'un any de presó s'havia acostumat a posar-se sobre la seva espatlla.
Ah! I no havia estat fàcil aconseguir el permís per tal que pogués acompanyar-lo a Nova Caledònia. Li havia hagut de fer una gàbia condicionada per al viatge: aconseguir la fusta, filferro i pintura verda. Però li quedà d'allò més bé. I m'explicava Yves que el pobre passarell no tenia altre menjar dins la gàbia que un tros de pa grisenc del que es dóna a les presons. I tanmateix es sentia content i saltava com si fos qualsevol casta d'ocellet.
Algunes hores després, en costar-se el transport i quan els forçats anaven a embarcar-s'hi per al gran viatge, Yves es topà novament amb aquell vell, el qual li digué de prenir-li la gàbia, dient-li que potser li seria d'utilitat, que ell ja no l'havia de menester, puix que dintre ja no hi havia res. I com era això? Ho contà amb dues llàgrimes d'indescriptible misèria que rodaven per les seves galtes. Durant una sacsejada de la travessia la porta de la gabieta es va obrir i el passarell, emporuguit, alçà el vol. Però com sempre havia
tingut un ala trencada, caigué a la mar i va desaparèixer entre les ones. Fou per al vell un moment d'horrible dolor. Veure debatre's l'animaló i morir, sense ell poder fer res per a salvar-lo...
I aleshores, l'ocell ja no hi era. I ell no volia guardar més aquella gàbia, construïda amb tant esforç per al petit difunt: l'entregava al jove marí que havia consentit a escoltar la seva història, desitjant fer-li aquest llegat abans de partir pel seu llarg i darrer viatge».
MIQUEL FERRÀ i MARTORELL