Diuen «de tal arbre tal empelt» i així va ser en el cas dels Curie, Maria, i una de les seves filles, Eva, bona científica i escriptora que publicava a Gallimard la vida de la descobridora del «radium», polonesa, que anà a París per seguir amb els seus estudis. Es casà amb un jove savi, Pierre, i fou professora a la Sorbona. Guardonada dos cops amb el Nobel, és una de les grans glòries de la humanitat. Escrivia l'esmentada Eva: «Maria seguia experimentant, quilo rere quilo, les tones de residus de pesblenda que li havien enviat, en diferents entregues, desde Saint-Joachimsthal (Àustria). Amb la seva terrible paciència, ella va estar cada dia, durant quatre anys, sàvia, obrera, enginyera i sofridora alhora. Gràcies al seu cervell i a la seva força física se'n pogué sortir, obtenint productes de cada vegada més concentrats, rics en ràdium, sobre les velles taules de l'obrador. S'acostava al resultat final. El temps s'acurçava. Però ella, dreta en el pati, envoltada de fums àcids, vigilava els feixucs atuells de matèria en procés de fusió. Arribava així l'etapa de purificació i de cristal·lització fraccionada, dues solucions fortament radioactives. Fou aleshores quan li va ser precís disposar d'un local acuradament netejat, amb aparells perfectament protegits del fred, la calor i la brutor. Dins aquell pobre hangar, obert a tots els vents, hi havia polseguera de ferro i de carbó, que per a desesperar Maria, s'amuntagaven sobre els productes que havien estat purificats amb tanta cura. Però ella hi posava coratge al davant de tots aquests accidents quotidians que li feien perdre temps i minvaven quelcom de les seves forces. Pierre estava ja cansat d'aquella lluita interminable i començava a estar disposat a abandonar-la. Ens hem d'entendre. No volia deixar per sempre més l'estudi del ràdium i de la radioactivitat, però haguera renunciat de bon grat a seguir amb aquella operació especial de preparar ràdium pur. Els entrebancs semblaven insalvables. No era millor esperar condicions més favorables? Més lligat a la significació dels fenòmens de la natura que a la seva realitat material, Pierre Curie es lamentava de veure com els resultats als esforços esgotadors de Marie anaven tan de mica en mica. Aconsellà un descans a la seva muller. Però no coneixia el caràcter ferri de Maria, mai donada per vençuda. Volgué aillar el ràdium i tanmateix l'aconseguiria. Poc li importava la fatiga, la dificultat, i fins i tot les llacunes del seu propi saber que li havien de complicar la tasca. No era, després de tot, altra cosa que una científica jove. No tenia encara la seguretat, la gran cultura de Pierre, que treballava la ciència des de feia vint anys...» Però la constància va vèncer la batalla.
La constància de Madame Curie (1938)