Personas és el nom del nou disc d’El Canto del Loco. En ell, la banda hi ha inclòs temes com Corazón, La Suerte de Mi Vida, Eres tonto o Eh tu! que es pogueren sentir ahir vespre en directe a l’exterior de l’estadi de Son Moix.
Però més enllà del disc, les veritables persones d’El Canto del Loco són les seves fans. Persones anònimes sense les quals la màgia de la música, la nit i la concordànça no seria possible.
Persones habituades a estar més de 15 hores sota un sol de 6 de juliol per tenir el privilegi d’estar a primera fila. Adolescents que fan amistats a les coes del concerts, que maten les hores escoltant música dels seus cantants preferits i que comparteixen el temps i l’espera amb altres fans com ells.
Persones que reben amb il·lusió l’arribada dels periodistes i a qui no és necessari que diguin "Baleares mola... tienes que venir" (la polèmica campanya de la Conselleria de Turisme) perquè ja tenen la sort de viure-hi tot l’any.
Persones com aquestes són les que ens trobàrem ahir dematí a l’entrada de Son Moix. Les primeres de la fila eren Lina i Antònia, que hi arribaren a les vuit del dematí per viure l’emoció de la primera fila des d’on, diuen, "es veu millor i es viu molt més".
Més matineres, però no tan afortunades, foren Laura i Carlota. "Hem vengut a les quatre i mitja però ens hem dormit a la porta equivocada" lamenten aquestes dues al·lotes, un pèl decebudes però convencudes que tenen un lloc assegurat a la primera fila.
I és que davant la pregunta de si val la pena estar a primera fila, la resposta és aclaparadora. "Estar a la tercera o a la quarta és molt angoixant. No veus res i només et trepitgen. Estar davant de tot és el millor", ens comenten.
Menjar, música, revistes, consoles, cartes, para-sols, molta crema i molta aigua és el kit de subsistència per aguantar aquesta llarga espera. "A Madrid vàrem estar-hi tres dies", ens explica Carlota, "jo anava amb una amiga que no ho havia fet mai i va estar quasi a punt de desistir. Però al final, després del concert, em va dir: ‘Tia!, encara que hagi d’estar un mes fent coa, la faria’".
I fou devers dels vuit del vespre quan finalment les portes s’obrieren i tot foren corredisses per arribar a primera fila. Una estona amb el gust de gaudir de la música de Lucas Masciano, que féu menys insuportable l’espera, i finalment el compte enrere. Tres, dos, un, zero, i sonaren els primers acords de la cançó Personas. 15 hores d’espera condensades ara en 120 minuts de música en directe. Més de 10.000 persones ballant i cantant Personas.
Des de darrere, la impressió fou bona encara que la sensació d’estar a primera fila només la poden contar, si és que els sentiments entenen de paraules, les veritables persones d’El Canto del Loco.