Pocs directors gosen fer cap sessió doble. Aquesta és la proposta de l'argentí Daniel Veronese que, després de venir a Ciutat amb Espía a una mujer que se mata, aterra els dies 6, 7 i 8 de febrer al teatre Principal de Palma amb una doble ració d'Ibsen. El primer plat d'aquesta proposta comença amb El desarrollo de la civilización venidera, una adaptació personal de Veronese sobre La casa de nines d'Ibsen. Després el teló es tornarà a alçar per a Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo, la seva particular posada en escena d'un clàssic del dramaturg noruec: Hedda Gabler. El públic té l'opció d'escollir: gaudir de les dues obres seguides o bé assistir només a una.
Per què aquest doblet amb Ibsen? Es complementen, ambdós textos?
És experimentació o ambició per part vostra? El doblet era perquè, en una primera instància, ambdós textos conformarien una sola obra. Però com que va resultar que eren obres molt diferents, les havia de modificar bastant per fer la nova. Llavors, vaig decidir fer dues obres separades. Per l'experiència que tenim allà on hem representat aquest doblet, no crec que la proposta cansi el públic. De fet, tampoc no crec que Ibsen no sigui un autor lleuger. Faig teatre i el teatre que faig vull que el públic el segueixi, el visqui i el gaudeixi. Quant a la darrera qüestió, li assegur que aquest experiment té molt a veure amb la meva ambició.
Com heu tractat cada peça? Heu estat fidel al text o heu hagut d'introduir-hi força canvis per tal de cercar-ne l'actualitat?
Com faig sempre quan decidesc tractar un clàssic, intent que arribi amb fluïdesa a la platea contemporània. Faig tot allò que consider necessari, des de la direcció i la dramatúrgia, perquè això passi. Malgrat el gran respecte que tenc a aquests autors, en darrera instància m'estim més ser fidel a la meva idea de teatre que a l'obra en si.
Com us sentiu millor, davant obres de petit format, com ara les dues amb les quals aterrau a Palma, o bé amb muntatges com El túnel, en el qual vàreu tenir un actor estrella de la talla d'Hector Alterio?
Crec que aquestes obres són molt diferents i que permeten jocs de teatralitat en direccions distintes. No és pas el format de producció, allò que les diferencia. A priori, no em suposen problemes els formats. A més, vull afegir que treballar amb Hector Alterio va ser un privilegi que he d'agrair pel fet d'haver triat aquesta professió.
Aquest cap de setmana, tornareu a Palma després del gran èxit que hi vàreu tenir amb Espía a una mujer que se mata, de Txèkhov. Creis que el doblet Ibsen causarà la mateixa sensació satisfactòria al públic mallorquí?
No ho sé. Sempre em fa molta por cada treball nou. Em fa por l'expectativa que algú hi vulgui veure una cosa semblant a allò meu que ja va veure o, per contra, que hi cerquin alguna cosa molt diferent del meu treball anterior. No hi ha manera de no sentir-me atrapat davant cada nova producció. Però aquestes són les lleis d'aquest joc al qual tant m'agrada jugar.
Ibsen, Txèkhov... darrerament us heu decantat pels clàssics. Això vol dir que trobau que manquen nous talents en la dramatúrgia o són eleccions casuals?
M'interesen les obres dels clàssics per la seva qualitat i, també cal admetre-ho, són més fàcils de trobar. A més, autors com Ibsen han resistit el pas del temps i encara són vigents. Els meus col·legues actuals m'interessen manco a l'hora de dirigir-los, perquè hi ha alguna cosa en els textos contemporanis que em resulta massa propera. Els textos més antics els puc mirar amb més tranquil·litat i objectivitat.
Per acabar, quin autor teniu pendent de dur a escena?
Sens dubte, Eugene O'Neill, Harold Pinter i Lars Noren. Aquests, almanco, són els meus propers objectius.