Quan les mans canten i el cor escolta: final de l'Atlàntida Mallorca Film Fest amb Valverde i Dudamel

María Valverde i Gustavo Dudamel presentaren a la gala de cloenda de l'Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF) el documental El canto de las manos, que ens narra la creació de la primera òpera cantada per persones sordes signants.

Durant la gala, Yerai Cortés va oferir un concert igual d’emocionant com de curt, després del qual es varen entregar els premis principals d’aquesta edició i el Master of Cinema a Alberto Iglesias, compositor mític amb 12 premis Goya i 4 nominacions als premis de l’Acadèmia de Hollywood.

Com cada any, la gala està fortament marcada per la presència de la monarquia espanyola. Això implica un control de seguretat molt estricte: el públic ha de passar per diversos filtres —sempre en castellà— i tot està massa controlat, inclosa la premsa. Enguany, els redactors haguérem d’anar al primer pis fins que entrà la reina, cosa que va generar malestar entre alguns periodistes.

La presència de celebritats com Carolina Yuste, Rossy de Palma, Eduard Solà o C. Tangana elevà el nivell de glamour sobre l’estora blava. No obstant això, vàrem tenir l’oportunitat de conversar amb María Valverde i Gustavo Dudamel aquell mateix matí sobre el film que clausurava el festival.

• Gustavo és un dels que té la idea de fer aquesta obra. Però després tu, Maria, ets guionista i directora de la pel·lícula. Com es va unir aquest projecte, supòs que primer inicial, d’en Gustavo? I per què vares tenir, supòs, una necessitat, unes ganes de contar això?

Gustavo Dudamel: Sí, evidentment jo tenc, diguem, una història per ser músic amb Beethoven, evidentment. Però realment la idea va néixer de tots dos. Vull dir, conversant a ca nostra de com donar una vertadera invenció a Beethoven. A través, idò, de la seva intimitat, de la seva realitat. I de conèixer, evidentment, el que és el Cor de Mans Blanques i tot això. I allà hi vàrem anar, ho vàrem anar ideant. Me’n record beníssim de moltes converses amb na Maria sobre això. I amb n’Alberto Orbelo, que és el director d’escena també. Crec que no neix de jo res, no és una qüestió... és una qüestió de nosaltres, que es va anar construint.

Maria Valverde: El documental sí que és una necessitat meva. El documental neix d’una necessitat personal de poder entendre des de dins la comunitat sorda. Per poder donar visibilitat a qui formava part de tot aquest procés creatiu. I tenir l’oportunitat de narrar el viatge que fan de ser cor a ser protagonistes. Me pareixia que allà hi havia l’història. I de fet, el projecte neix un poc en el procés creatiu de fer Fidelio. Però no era el viatge transformador de ser cor a ser protagonista. Era una cosa que es va anar donant de manera natural. I després, en el muntatge, és quan ho hem anat construint. Ha estat una història molt orgànica, realment. Però sobretot ha estat al servei de la creació de l’òpera. Però en si és una excusa per poder contar la vertadera realitat de les persones sordes. I com, en aquest cas, són totalment exclosos de les seves pròpies vides i de les seves pròpies famílies. Llavors era un poc com entendre, a través de les coses positives que els passen, poder generar aquesta justícia.

• Al final el documental és una peça audiovisual que té un llenguatge cinematogràfic que ha anat canviant. Que ha evolucionat molt. Es pot dir que en els darrers anys és probablement el format que més ha canviat o que més ha innovat. Com va sorgir la idea o com decidires quin tipus de documental volies fer? Perquè també és un documental que no és un documental a l’ús.

Maria Valverde: Sí, de fet per jo era un poc el conflicte més gran. Com volia fer aquesta història. Sobretot perquè té moltes lectures i en aquesta història en concret hi ha moltíssimes capes. Tenia molt de material, realment, perquè el meu objectiu era gravar com més millor. De fet, a vegades estava a la desesperada perquè hi havia una òpera per seguir. Jo no podia aturar l’òpera i preparar fins i tot o guionitzar certes coses. Havia d’anar un poc a favor del que anava passant. De fet, passaren moltes coses al llarg del rodatge, com el part de la dona d’en Gabriel, que era una cosa totalment inesperada. Vull dir, coses a les quals ens havíem d’anar adaptant, i això va ser gràcies a l’equip que vàrem crear, que era molt generós i molt flexible, i va entendre des del primer minut el valor que teníem dins i la responsabilitat com a cineastes que teníem de poder... Primer, de no molestar. Ningú no ens ha convidat a fer això. Som aquí perquè volem, i és una qüestió de poder narrar de la millor manera possible dignificant les vides dels nostres protagonistes. I en el fons un poc la història ha anat sorgint bàsicament en el muntatge, realment, perquè és allà on hem creat la història que hem creat.

Jo tenia un poc de contradiccions amb els talking heads, que personalment em generen un poc de conflicte en molts documentals que he vist i que ara volia com ser aquelles persones que no hi són però no rompre aquesta quarta paret. Però hi havia un moment que era inevitable, i sobretot poder entendre’ls a ells i veure qui són. Què passa? Que també la llengua de signes té la seva pròpia naturalesa en la qual jo no podia cohibir. Narrativament, m’ha permès el luxe i el risc de generar aquestes veus en off en les quals els seus protagonistes me varen donar i varen verificar que estaven d’acord amb el que jo havia interpretat del que deien, perquè els seus discursos són llargs. No és una resposta de quatre paraules, i es genera una conversa i un diàleg que és molt llarg per un talking head. Llavors havíem de modificar i no perdre el ritme en el muntatge. Ha estat un ball bastant complex, però crec que al final, sobretot per mi, el més important és que els protagonistes se sentissin identificats amb el seu discurs personal, perquè dins la història general tenguessin un sentit narratiu. Però no hi ha hagut res realment ficcionat. Tot el que va passar era jo i el meu equip robant la seva privacitat i els seus moments. D’això estic agraïda per la generositat que ells han tingut per cedir-nos aquests espais tan íntims.

• És molt interessant perquè, a més, em recorda a documentals que tenen més de 100 anys, on també la perspectiva era no molestar, observar i posar la càmera en un lloc per veure què passa a la vida. Recull aquesta manera d’entendre-ho. En canvi, el que et volia demanar és: consideres que amb el fet d’haver fet una primera òpera amb signants ha estat una manera d’innovar en el que és l’òpera i això pot haver canviat la manera d’entendre l’òpera actual? O pot arribar a canviar gràcies a això?

Gustavo Dudamel: Jo crec que es tracta d’evolució, i l’evolució va a través de crear-te aquests reptes i rompre, com bé deia na Maria, aquestes limitacions que a vegades existeixen. Idò sí, jo crec que ha generat una conversa, que és el més important. Crec que el fet de fer El Fidelio en aquestes condicions, amb aquestes característiques, ha generat una conversa i com utilitzar veritablement el mateix art musical per generar aquests espais d’integració, d’empatia amb comunitats que a vegades sentim que no pertanyen a això. Música, persones sordes, comunitats sordes... A vegades la gent no ho entén, però quan vas més enllà del que podem concebre i entendre, t’adones que sí que es pot. Com les històries d’aquests al·lots, ells se n’adonen que tot és possible. És un esforç, són reptes, i això és la vida, i així ha estat. Això és un exemple en tota la seva dimensió: a través de les seves vides, a través del projecte, a través de l’òpera, a través del documental. Ens adonam que les barreres a vegades les posam nosaltres mateixos.