Més de 2.500 persones varen assistir al concert de G-5, a Es Jardí, de la «superbanda» andalusa formada per Kiko Veneno, Tomasito, Muchachito, Diego el Ratón i El Canijo de Jérez (aquests dos darrers coneguts pel grup Los Delinqüentes).
Vàrem quedar una estona abans del concert per fer una entrevista amb el grup. Tot pareixia normal en un backstage: bombetes grogues, taules i cadires modernes i alguns murals de publicitat del recinte. De sobte, varen arribar els músics, que primer entraren als camerinos i es prepararen. Sortiren vestits de presos, amb ratlles blanques i negres horitzontals i camiseta grisa. Tots iguals, menys en Kiko Veneno, que duia ulleres de sol i gorra.
S’aproparen i començà l’espectacle, encara sense música. Primer, es varen riure sobre qui és el líder del grup, pressuposant que des dels mitjans sempre es dona aquest rol a Kiko Veneno. Ell tota l’entrevista la va passar estirat a una hamaca. Entre rialles, un d’ells es va presentar solemnement: «Hola, som el líder del G-5. Com a líder del G-5, ho puc dir i ho dic».
No volen fer entrevistes d’altra manera que no sigui tots cinc plegats. Ho fan per passar-ho bé, i no hi ha dubte que es diverteixen. Ells mateixos reconeixen: «També som gent sensible, encara que no ho sembli. El que passa és que no podem evitar riure perquè som uns cachondos tots».
I és que surrealistes ho són un bon tros. Un moment especialment còmic fou quan El Canijo va agafar el mòbil enmig de la conversa i va dir: «Mama, que ja vaig. Ara venc, que m’he entretingut aquí amb una entrevista amb aquesta gent.».
Però, qui són realment els G-5?
Idò, quasi vint anys enrere aquests músics varen gravar un disc anomenat Tucaratupapi (2006), que va quedar descatalogat i no es podia escoltar enlloc fins enguany, que ha estat remasteritzat. A més, aquest 2025 han tret el seu segon àlbum, El que quiera dormir que se compre una colchoneta, amb cançons noves. Dos discos que són una festa enregistrada entre amics que, a més de talent musical, comparteixen un esperit lliure. Les seves cançons mesclen rock, rumba, flamenc i fins i tot blues.
Quan els demanam com creen aquestes peces, la resposta és tan directa com reveladora: «El mètode? Amb un bon vinet... i un bon amontillado. D’aquí surten les coses. És important, això de la taula. «A vegades surt una idea del Jairo i acaba sent una cançó del Canijo. Una frase, un eslògan... ja un tira del fil i surt. Ens retroalimentam. Som gent de tarro, ens agrada el tarro».
Durant tota l’entrevista entren en el seu paper de fugitius de la justícia, que davant qualsevol poder trien fugir cap a la vessant còmica i delirant. Ells mateixos defineixen així la seva posada en escena: «La nostra vida és un poc com la del fugitiu: sempre correm per agafar la maleta».
Després d’unes poques preguntes, arriba l’hora del concert. Allà, davant el públic, es converteixen en una banda d’amics que generen unes musicalitats d’una qualitat extraordinària, amb les guitarres sovint com a protagonistes. Aquests artistes tenen tanta qualitat com conya, i aconsegueixen que tots els espectadors s’hi fiquin de ple, cantant i ballant sense aturar.
Ells mateixos ho resumeixen amb un somriure: «El que ens uneix de veritat és l’amistat; després ve la resta». Tota una festa dedicada a la música i a la vida (bé, i al vi).